Societat

IMMA SAU GIRALT

PEDIATRA I ACTIVISTA EN LA LLUITA CONTRA L’MGF

“La mutilació genital femenina és una violència patriarcal”

Estem permetent la sexualització de la infància i com a societat ho pagarem molt car
Ens falta que a l’àmbit universitari es faci formació amb perspectiva de gènere

La mutilació genital femenina (MGF) és el nom genèric que s’ha donat a aquelles pràctiques en què els teixits dels òrgans genitals de la dona són deliberadament tallats, lesionats o eliminats parcialment o totalment amb finalitats no terapèutiques. Sovint aquesta pràctica implica l’extirpació del clítoris i els llavis vaginals. L’ONU calcula que més de 200 milions de dones i nenes en l’actualitat han sofert alguna mena de mutilació genital. Els casos es concentren en una trentena de països, de l’Àfrica, el Pròxim Orient i Àsia, on es continua exercint, tot i que en la majoria d’aquests estats és un delicte. També persisteix en les poblacions migrants que viuen a l’Europa occidental. Dissabte passat, 6 de febrer, va ser el Dia Internacional de Tolerància Zero Contra la Mutilació Genital Femenina. A Catalunya, des de fa dues dècades, s’ha fet un esforç important en l’abordatge d’aquesta pràctica. Aquest treball va generar l’elaboració d’un primer protocol comú de prevenció el 2002, en la creació del qual va participar la pediatra Imma Sau.

Quin és l’objectiu de la mutilació genital femenina?
L’objectiu real és el control de la sexualitat de la dona de forma conscient o inconscient de qui la practica. L’objectiu últim és pensar que mutilant inhibim el desig i ens assegurem la virginitat fins al matrimoni i la fidelitat. Els arguments que dona qui practica l’MGF són diversos. Hi ha qui ho explica des d’un punt de vista animista, com ara que un clítoris no extirpat pot arribar a créixer com un penis; altres argumentaran que era una manera de distingir una ètnia d’una altra i també hi haurà qui donarà raons d’higiene, com ara que si no hi ha clítoris els genitals són més nets, i d’altres recorreran a arguments religiosos dient que és un precepte religiós, tot i que en realitat no ho és.
És una forma de violència de gènere?
És una violència patriarcal. L’imposa l’entorn sobre totes les dones, encara que la practiquin les dones. És una violència que et marca pel sol fet d’haver nascut dona. Aquest tipus de violència no la pateixen els homes, només les dones, i és realitzada per dones perquè és un reclam dels homes, implícitament o explícitament. Hi haurà homes que no voldran una dona perquè no està mutilada, perquè no és pura, perquè no poden assegurar que no hagi tingut relacions amb un altre home. Per tant, exigeixen la mutilació.
Un home pot rebutjar una dona si no ha estat mutilada?
Sí. I per a una dona, en segons quins entorns, el fet de ser rebutjada suposa quedar relegada a una situació de pobresa, perquè tal com estan organitzades determinades societats una dona no casada és una dona mal vista, una prostituta, una dona amb qui tothom té dret a tot perquè no té la protecció del mascle. Per tant, la mutilació genital femenina és una exigència dels homes per controlar la sexualitat de les dones.
Què porta una mare que ha passat una experiència traumàtica com aquesta a deixar-ho fer a la seva filla?
Els entramats són molt complicats i hem de partir que hi ha codis comunitaris que costen molt de trencar. Segurament, en funció de l’ètnia i del país on es practiqui, es fa abans de l’any de vida i, per tant, de record conscient de l’acte de la mutilació pot no tenir-ne, tot i que sempre penso que l’inconscient també marca. Moltes dones tenen molt més mals records de les seves primeres relacions sexuals, amb una vagina lesionada, que de l’acte de la mutilació en si.
A quina edat es practica?
Hi ha algunes ètnies que practiquen la mutilació aproximadament entre els set i els deu anys, però la majoria abans de l’any de vida, i algunes fins i tot al mes de vida. Un nadó d’un mes difícilment tindrà un record conscient del que ha patit. Llavors, encara que aquestes dones hagin patit tot això, ho viuen com que és el que els toca viure pel fet de ser dona. Tu ets dona i et toca patir. Aquí, la Bíblia ja ho diu: “Pariràs amb dolor”, i t’has d’aguantar. Les dones hem nascut i crescut per patir pel fet de ser dones. És a dir, encara que sigui una cosa que jo he patit com a dona, si a mi ningú m’educa i em fa veure que això és una imposició i que això vol dir una discriminació i que m’estan maltractant, potser jo normalitzaré tot això, de la mateixa manera que hi ha entorns on la violència de gènere està normalitzada. Si sempre he vist que la cosa normal és que els homes peguin a les dones, quan em casi assumiré que a mi em peguin, perquè és el que he viscut sempre, ningú m’ha explicat que això no és normal. A més, la càrrega que suposa per a aquestes dones, mares, no educar les seves filles en la virginitat, no crear filles pures, submises, obedients, és molt bèstia.
Què vol dir?
Si aquesta filla es descarrila pel que sigui, tu ets la culpable de tot. Culpen la mare de tot encara que elles, en moltes coses, no hagin pres ni una decisió. És la crueltat d’aquest sistema que tenim. Això també passa aquí. Hi ha molta tendència a responsabilitzar de manera exclusiva la dona de tot allò de dolent que passa als fills i a elogiar l’home quan un fill té èxit. I això està en el nostre dia a dia, no en som conscients, però aquí també passa. Respecte a la mutilació, quan parles amb aquestes mares i els planteges la possibilitat de triar, gairebé el 90% et diuen que si poguessin triar no voldrien que la seva filla passés per això.
No poden?
Aquí acaben triant perquè hi ha un altre entorn, però en segons quins entorns aquestes dones no poden triar. Elles no han triat casar-se i ser la tercera dona o casar-se amb un home amb qui es porten 25 anys de diferència. Perquè és així com funcionen moltes societats on les nenes es viuen com una càrrega i a partir d’un moment aquesta càrrega te l’has de treure de sobre, perquè a tu qui et cuidarà i et mantindrà serà el teu fill mascle, i això no està gaire lluny de l’“hereu” de casa nostra, quan en realitat les cures sempre les han fet les dones a tot arreu. Però és el mateix funcionament, que a més a més s’ha anat transmetent de generació en generació, i és això el que s’ha de trencar.
I com es trenca?
Es trenca amb l’educació, amb la visibilització, empoderant, donant el valor que es mereix a aquesta dona per tot el que ha patit i per tot el que ha estat capaç de fer. Per mi aquestes dones són molt valentes. En molts casos el projecte migratori no l’han fet elles, l’han fet les seves parelles. S’han desarrelat, han arribat aquí i s’han trobat una societat que d’acollida no en té gaire. Han estat dones relegades a un segon terme perquè han vingut per reagrupació familiar i això vol dir no tenir drets, no tenir drets laborals, i un piló de dificultats per formar-se i buscar feina, per buscar el que nosaltres entenem com una autonomia. Però, a més del que oferim com a societat d’acollida, es troben uns entorns comunitaris de molt de control. Si tu vius en un poble, una zona on n’hi ha d’altres del mateix lloc d’on tu vens, t’estan controlant també. Controlen el que fas i el que deixes de fer. Per tant, les dones que han trencat tots aquests tabús, que s’han fet visibles i han estat capaces de lluitar per la seva comunitat, han estat molt més que valentes.
La reconstrucció és trencar amb això?
Els motius pels quals una dona acaba reconstruint-se són diversos. Diria que per cada dona hi ha un motiu. Algunes, perquè tenien complicacions mèdiques associades a la mutilació i volien resoldre els problemes que les feien patir, i d’altres, per curar la ferida que porten, no només la física sinó també la mental. A tu et mutilen físicament, però també et mutilen mentalment. Alguna dona parla de la cicatriu mental que deixa. T’estan dient que a partir de llavors tu has d’abaixar el cap i ser submisa. Per tant, algunes dones ho fan per sentir-se íntegres, per no sentir que els falta alguna cosa.
Com a pediatra, com va arribar vostè a implicar-se en la lluita contra la mutilació genital femenina?
M’hi vaig trobar. Quan vaig acabar la carrera em va sorprendre que el nivell d’abusos que explicaven les dones adultes fos tan alt i que, en canvi, els abusos que detectàvem els pediatres fos tan baix. Aquesta diferència segurament era deguda al fet que no érem proactius a l’hora de detectar-los. Llavors vaig pensar que si exploràvem bé els genitals veuríem més fàcilment lesions i com ens responien les criatures quan les exploréssim. I com que tota la vida he donat el mateix valor als genitals masculins que als femenins, quan jo visito les nenes també els ho miro tot. A més, a partir d’una edat a aquesta criatura li pots explicar per què l’explores: “Jo ara et miro els genitals perquè soc el teu metge i perquè hi ha la teva mare aquí al costat.” Moltes vegades els dic que si jo fos al carrer no els els podria mirar, i hi afegeixo: “Si els puc mirar és perquè soc aquí.” I els dic que ningú més els pot mirar ni tocar. “Si algú volgués mirar-te o tocar-te, a qui ho diries?” D’alguna manera intento fer protecció de tot allò que són abusos. Només amb dues o tres frases n’hem detectat. Per tant, no és que volgués detectar mutilacions, el que jo volia era que no em passessin per alt abusos sexuals. Aquesta va ser la meva obsessió i ho continuarà sent tota la vida, perquè a més a més havien millorat i ara torna a haver-hi un boom d’abusos perquè hi ha un boom de sexualització, estem permetent la sexualització de la infància, i com a societat ho pagarem molt car. Per tant, veient genitals em vaig trobar la mutilació genital femenina. Va ser fa vint-i-vuit anys, quan vaig arribar a Banyoles, que va ser el primer lloc on vaig començar a atendre famílies procedents de l’Àfrica subsahariana. Aquell moment era un moment de reagrupació familiar.
I què va fer?
La primera vegada que vaig veure una mutilació vaig preguntar a la mare si la nena havia tingut alguna malaltia, si quan era petita havia tingut una infecció en aquella zona que la hi hagués deixat tan malmesa, i les mateixes mares van ser les que em van anar explicant el que era, el que s’havia fet a les nenes. Com que m’agrada saber, els vaig preguntar a elles si també estaven igual, si recordaven res. Els feia preguntar a les seves mares quan els ho havien fet, quina edat tenien, i aleshores vaig anar veient que en funció de l’ètnia es feia en una edat o en una altra i un tipus de mutilació o una altra. A força de preguntar vaig aprendre el que significava la mutilació. I des d’aleshores he ajudat i col·laborat amb tothom qui m’ha demanat ajuda i he anat fent pedagogia i formant els meus companys perquè prenguin consciència que una dona que ha patit una mutilació pot no ser-ne conscient, pot no saber com són els seus genitals, pot no relacionar els mal de panxa que té amb la mutilació o les infeccions d’orina, perquè pot haver normalitzat el patiment que té.
Falta conscienciació?
Penso que cada vegada menys. S’ha fet molta feina, fa molts anys que hi treballem. El que sí que considero que ens falta és que en l’àmbit universitari es faci formació amb perspectiva de gènere i que de carreres clau com són medicina, infermeria, psicologia, magisteri i treball social se’n surti ja amb una visió del que significa la violència que pateixen les dones o de l’educació en la submissió, perquè després, quan es trobin davant d’aquestes dones que no són capaces de prendre determinades decisions, les puguin acompanyar correctament i no les victimitzin o les facin sentir culpables una altra vegada. Ens convé molta formació a la gent que surt nova, de manera que arribi un moment en què ja no faci falta que la formin després, que ja surti amb un bagatge i que aquest bagatge sigui obligatori. També falta activisme, treball en la comunitat, i la implicació dels joves, perquè ells són el futur.

Activista i referent

És pediatra de l’EAP de Santa Coloma de Farners, però també una activista en defensa dels drets de la infància i de les dones. Imma Sau Giralt (Barcelona, 1959) es va formar a la UAB i va fer l’especialitat al Clínic. És una persona que li agrada conèixer, preguntar, i aquesta curiositat la va dur a implicar-se en la lluita contra la mutilació genital femenina i convertir-se en tot un referent, no només a Catalunya sinó a tot l’Estat. Va participar en la redacció del protocol per a la prevenció de la mutilació genital femenina i el 2017 va rebre el premi Aspàsia.

Partidària de treballar des de la comunitat i amb la comunitat, ha impulsat també les taules locals de prevenció i el projecte Homes, i col·labora, a més, amb l’associació Jokkere Endam, que vol dir “solidaritat” en llengua ful.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Més de 375.000 euros recaptats a l’Oncotrail

GIRONA
societat

Vila de Gràcia, primers a la jornada del concurs

Societat

Gallines en risc d’expulsió

girona

Albera Sense Frontera, a un pas de portar la prefectura a judici

Espolla
societat

Un accident al Nus de la Trinitat dificulta l’entrada a Barcelona per la C-33 i la C-58

Palafrugell crea una escola per a carrossaires

palafrugell
Educació

El rector de la UPF avança les eleccions al 2023 i no repetirà

Barcelona

Els Castellers de la Vila de Gràcia guanyen la segona jornada del Concurs de Castells

Tarragona

UP alerta que la inflació afecta el sector de la fruita dolça en una campanya “nefasta”

lleida