Llibertat sexual i de gènere
El qüestionament del model binari de sexe i gènere s’obre camí en molts àmbits socials
Els joves, més tolerants amb la diversitat d’opcions
Un ampli ventall d’identitats evita patiment, segons els experts
Quan a Catalunya s’està redactant l’avantprojecte de la llei trans, amb un debat en el si del moviment feminista sobre la idoneïtat o no de la norma i una reactivació del sentiment transfòbic esperonat per l’extrema dreta, la gran majoria de la societat viu aliena a les necessitats i les reivindicacions de totes aquelles persones que no encaixen en les categories de gènere i sexe més clàssiques. No és mala fe, però sí un desconeixement absolut del que significa la diversitat sexual i de gènere.
En aquest moment de canvi i reivindicacions, són moltes les persones i institucions que intenten posar el focus sobre una realitat que va molt més enllà de la sigla LGTBI. I ho fan sense prejudicis i, fins i tot, amb la dificultat que comporta, des d’una mirada còmplice i no des de la superioritat moral o el confort que atorga el fet de pertànyer al model social imperant, basat en una divisió binària del sexe (mascle-femella) i del gènere (home-dona).
Els experts consultats –antropòlegs, psicòlegs, pedagogs, metges, educadors socials...– admeten que s’obren escletxes, que alguna cosa es mou. La perspectiva de gènere està arribant a la justícia, als hospitals (Sant Pau va crear una comissió de gènere el 8 de març), a l’atenció primària i a les escoles i instituts, on els professors, agents clau en l’educació afectivosexual, comencen a assistir a tallers per entendre millor la diversitat de models que ja es troben a classe. Fins i tot el govern català té des del mes de juny una direcció general dedicada específicament a dissenyar polítiques LGTBI.
Però, tot i els avenços, que ningú nega, encara hi ha casos de nois que veuen com els fan fora de casa i pares que obliguen els fills a sotmetre’s a teràpies de conversió. I, per tant, segons Bruna Àlvarez, del Departament d’Antropologia de la UAB i professora en el grau d’estudis socioculturals de gènere, “encara que a les aules i des del punt de vista acadèmic el gènere estigui en qüestió, dins la societat tot el que surt d’aquest binarisme és molt difícil de treballar”.
Ella té estudiants que llegiria com a nois però que li diuen que es dirigeixi a elles en femení i tenen un nom femení. I fins i tot persones que estan transitant d’un gènere a un altre. Són estudiants d’antropologia que saben que no totes les cultures es basen en un binarisme. “A mi m’agrada posar com a exemple els muxes, un poble de Mèxic que no té el concepte home-dona en la seva llengua, només el de persona, cosa i animal...”, explica Àlvarez, convençuda que, malgrat les moltes resistències, “anem cap a un món divers, que inclou també la diversitat de gènere”.
Guia afectivosexual
Des d’aquest punt de vista, la pedagoga Toñi Castillo, coordinadora del Grup de Recerca de Pedagogia i Salut del Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya, insisteix en la necessitat de crear “espais de reflexió per valorar les relacions afectives des del dret a la diferència”. Una prova més dels avenços que s’estan produint en els últims anys és que el Col·legi està elaborant una guia afectivosexual per afavorir “la formació integral de tots els nens i les nenes i la seva construcció de gènere”.
De fet, des del Departament d’Educació ja s’està treballant en programes de formació als mestres d’infantil, primària i secundària per introduir la perspectiva de gènere. Encara són voluntaris, la pandèmia ho ha endarrerit, però s’hi han format un miler de docents que han de traslladar la mirada crítica als claustres. Una de les formadores és Viki Pallàs, presidenta de l’Associació de Famílies LGTBI. “Els professors tenen ganes d’aprendre, però encara se sorprenen perquè no havien pensat gaire en qüestions com el gènere i el sexe, i en realitat ens interpel·len a tots”, reflexiona Pallàs.
La visió és crítica, per posar en qüestió els estereotips, tant de gènere com de sexe. “Els professors han de poder traslladar a l’alumnat aquesta diversitat perquè ningú s’hagi de sentir encotillat en categories preestablertes.”
I un ventall tan ampli de possibilitats, no pot confondre? “Tu pots sentir-te home, dona o cap de les dues coses, però un descobreix, no escull”, subratlla Pallàs, que insisteix que “l’atracció la dicta la química del cos i no una categoria”. La clau és el respecte i l’empatia. Pallàs és “positiva”, perquè opina que darrere de moltes violències hi ha desconeixement i que la formació és l’antídot.
Servei d’Atenció Integral
José Yépez, psicòleg del grup de treball LGTBIQ+ del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, tampoc veu riscos a oferir als joves informació sobre les múltiples i riques identitats tant d’orientació sexual (el que t’agrada) com de gènere (com et sents). Ell treballa com a psicòleg en un dels 110 punts del Servei d’Atenció Integral LGTBI (SAI) repartits per tot Catalunya i allà el que veu és el contrari. “El fet de tenir un ventall de possibilitats gran fa que les persones que no s’identifiquen amb la norma, per exemple un noi que es vol pintar les ungles, no es qüestionin ni se sentin culpables ni estranyes com passava abans”. En les consultes privades que li fan els joves, la majoria dels dubtes que es plantegen “tenen més a veure amb prejudicis i mites que no pas amb el ventall de possibilitats, que, com més ampli és, més facilita que s’hi puguin ubicar”. En aquest sentit, el psicòleg explica que “es pot donar el cas d’una noia a qui li agradi ser una persona masculina i li agradin els nois i es plantegi si ha de fer un trànsit”. I no és això una confusió? “No, només necessita una mica de guia pel que fa a conceptes. I si hi ha confusió per excés d’informació, és només temporal.”
Per Yépez, la visibilització de la diversitat tant sexual com de gènere ha permès també que es generi “una pàtina de respectabilitat”. I no només això: poder parlar del tema, identificar-se amb altres opcions que no són les estrictament binàries, genera a les aules “grups de suport, de seguretat, que contribueixen a construir la identitat”.
En clau social, segons Yépez, el ventall d’opcions fa que “moltes més persones se sentin incloses”. “Les famílies homoparentals o monoparentals se senten reconegudes i participen en les associacions de pares, fet que repercuteix no només en el seu benestar, sinó també en el de les altres famílies, que veuen altres models de convivència”.
La part negativa és que també han augmentat les violències, “perquè hi ha una base ideològica molt integrada en la societat”. Són coses simultànies, opina Yépez: “Com més visibilitat, més agressions.” La part positiva, a parer seu, és que a Catalunya existeix “tota una xarxa de serveis públics que han acompanyat moltes situacions que ni tan sols s’haurien detectat”.
El feminisme, dividit davant la llei trans
Tant a Madrid com a Catalunya s’estan elaborant lleis trans. La que va aprovar el Consell de Ministres el juny de l’any passat acaba d’obtenir el vistiplau, amb algunes reserves, del Consell General del Poder Judicial. Però a mesura que avancen les tramitacions hi ha un sector del feminisme que es manifesta obertament en contra d’aquestes lleis i qüestiona el fet trans en si mateix. A Catalunya, el debat està obert i fins i tot fa unes setmanes un grup d’alumnes del grau de gènere i comunicació de la UAB van boicotejar la professora Juana Gallego per un article considerat per les estudiants, i també per un sector del feminisme, obertament trànsfob. Malgrat tot, la periodista i experta en temes de gènere Marta Roqueta, col·laboradora de La República, considera que “el feminisme trànsfob no té tanta força ni és tan combatiu a Catalunya”. Aquí aquest sector del feminisme, aclareix l’experta, “té menys poder i quan apareix la Juana Gallego hi ha una reacció molt ràpida que aconsegueix contenir-lo”. I en bona part és perquè “hi ha un moviment trans i un moviment feminista molt lluitadors”.
“La Xarxa SAI era impensable fa cinc o sis anys”
A Catalunya, des del mes de juny de l’any passat, hi ha una Direcció General de Polítiques Públiques LGTBI. El seu responsable és Xavier Florensa, que insisteix que la tasca que està fent ara aquest departament “no parteix de zero” i recorda que abans la Direcció General d’Igualtat –ara conselleria d’Igualtat i Feminismes– estava integrada dins de la conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies.
Florensa subratlla el gran avenç que va significar l’aprovació de la llei 11/2014 de drets LGTBI, “una llei pionera que va ser un punt d’inflexió”.
Tot i que per a algunes entitats encara falta molt, Florensa destaca que la llei “ha tingut un desplegament molt gran”. Ha facilitat la creació del Consell Nacional, ha donat molta visibilitat al col·lectiu i ha permès desenvolupar tota una xarxa d’atenció i acompanyament a les víctimes. “Recordem que gràcies a la llei es va poder aturar un autobús transfòbic que va haver de girar cua a Catalunya”, recorda Florensa, que destaca també l’aprovació de protocols, la llei trans que està en període de redacció i la formació de 25.000 treballadors públics, “que tenen l’obligació de denunciar qualsevol cas d’abús, assetjament o discriminació”. I, finalment, el model de salut trans, que inclou tota la Xarxa de Servei d’Atenció Integral (SAI), amb 110 serveis a tots els municipis de més de 20.000 habitants. “Això fa cinc o sis anys era impensable”, assegura Florensa.
Paral·lelament, ha crescut el nombre de denúncies. Hi ha més LGTBI-fòbia? “És un debat. La gent en va prenent consciència. El fet que es denunciï més indica que aquestes coses passen, però també és una bona notícia, perquè coses que abans quedaven impunes ara es denuncien.” I el nou reglament sancionador? “L’estan tramitant i en els propers mesos s’aprovarà.”
