“No et pregunten d’on ets ni per què has vingut”

Vivíem relativament bé, érem del que es coneix com classe mitjana. Tenia una bona feina de comptable i tenia casa pròpia. Vivia a sobre dels meus pares. Però tot això no serveix de res si no tens seguretat ni tranquil·litat. Patia sobretot per la integritat de la meva filla; la inseguretat a la capital és molt greu. A les províncies es pot viure bé, però no hi ha oportunitats d’estudi ni de feina. Perquè es facin una idea de la situació, al meu carrer han assassinat una persona i n’han intentat segrestar una altra, el gerent d’un banc. L’assassinada és una persona que va presenciar un robatori, des de casa seva, i va voler avisar. Li van disparar i va caure des de la finestra d’un quart pis.

A mi m’han robat moltes vegades, moltes... Un dia, acabava de sortir de casa, anava cap a la feina, i a la cantonada algú em va aturar i em va demanar alguna cosa. Vaig contestar que no tenia res, i de cop va venir cap a mi i em va apuntar amb una pistola al front. Volia que li donés tot el que tenia: el mòbil, els diners... En aquell moment no vaig notar dolor, només sentia fred. Era tanta la por, que no notava dolor, només fred, com si m’haguessin posat un tros de gel al front. Estava en xoc. Això va passar poc abans de venir cap aquí. En cinc anys m’han robat unes tres o quatre vegades, i amb violència. A la meva filla li han robat el mòbil dues vegades tornant de l’escola. El tema no és el robatori només, sinó que ho fan amb força, amb violència, amb pistola... Han estat uns episodis molt complicats de gestionar, sobretot emocionalment parlant; et quedes amb un ensurt al cos enorme.

Vam venir a Girona perquè hi tinc el meu germà. Fa disset anys que viu aquí. Ell ja va venir amb un contracte de feina. Nosaltres vam arribar com a turistes. Crèiem que seria més fàcil, en el sentit administratiu. Moltes vegades per desinformació no acabes fent les coses bé. Per exemple, el tema de la demanda d’asil, no ho he fet per por. Una compatriota em va dir que si demanava asil no podria tornar mai més al meu país, i és clar... hi tinc els meus pares, allà; ja són molt grans i no els puc abandonar. Després, una altra persona em va dir: “Si et deneguen l’asil, automàticament et posen en un avió i et tornen.” I és clar, pensava, què faig si al Perú ja no hi tinc res? I vam decidir quedar-nos callades. No vam dir res. És amb la desinformació amb el que es juga. Vaig demanar opinió al meu germà i em va dir que havia d’escollir jo, ja que ell ja té la documentació i la residència. Vaig parlar amb una noia, que havia parlat amb una advocada, i em va comentar que el meu germà podria demanar la reagrupació familiar, però això eren diners, diners que a vegades un no té. I al final vam dir: “Que sigui el que Déu vulgui; si ha de passar alguna cosa, que passi, i si no, no.”

Jo sempre deia : “He de fer alguna cosa.” Sé que no puc treballar, perquè no tinc la documentació, però he de buscar alguna cosa. Persones a qui he conegut, que tampoc tenen documentació, em van dir “ves a Càritas o a la Creu Roja”, i vaig preguntar per què ho havia de fer. Em van contestar que per demanar menjar. I jo deia: “Però per què?”, i la resposta era: “Perquè te’n donen.” Jo no ho entenia. Al meu país no et donen ni menjar ni roba. Al Perú tu et pots morir de gana i no et donen res, has de demostrar que vius en una barraca, que no tens mòbil, que no tens res... El nivell de vida és molt diferent.

La meva filla troba a faltar la comoditat de tenir el seu propi espai, casa seva, les seves coses... Tot i que a casa del meu germà estem molt bé i ens sentim com a casa. Jo insisteixo que hem d’anar a poc a poc. No fa ni un any que som aquí i ella ja està estudiant! Hi ha molta gent que no té aquesta sort. Agraeixo a Catalunya tot el que està fent per nosaltres i que tot sigui tan tranquil, que puguis caminar sense mirar enrere. La meva filla al Perú no sortia, no caminava pel carrer, de casa a l’escola i de l’escola a casa. Quan ja va anar a fer el curs per poder entrar a la universitat, el seu pare la portava i l’anava a buscar amb cotxe. I aquí tot el contrari, fins i tot li he de dir que no torni massa tard a casa. La meva filla al Perú no tenia la vida que té aquí. Ella sola marxa, torna i va a l’escola. Ara tenim una tranquil·litat i una pau que no es veu a tot arreu. Com a mare em sento més segura, tot i que tinc pors i temors i em preocupo per ella igualment. Jo n’estic molt, molt agraïda.

Evidentment, hi ha problemes de molts tipus. Hi ha molta gent que sí que té la documentació regularitzada, que ho tenen tot, però potser no tenen l’oportunitat d’estudiar o d’aconseguir feina, o, sense anar gaire lluny,... hi ha gent que no té un sostre. Això és el més important; si no tens on viure no pots fer res. D’ençà que hem arribat, totes les persones són molt bones amb nosaltres, com si les haguessin educat per ser així d’amables. Les persones del centre d’assistència primària, la infermera, la doctora, la gent de Càritas, les assistentes, quin do de servei més gran, que bonic! Jo cada dia sortia de casa com si me n’anés a treballar, perquè volia informació, volia fer alguna cosa per la vida. I bé, vaig estudiar català, tinc el bàsic 1 i 2; el 3 encara no, ja que no m’hi he pogut apuntar, perquè a la tarda he de cuidar la meva neboda. Vull aprendre, però també vull tenir temps per treballar.

Amb l’assistenta social de Santa Eugènia vam parlar de fer un voluntariat. Jo volia fer alguna cosa. La meva idea era treballar amb infants o persones grans, però és clar, sense papers no podia treballar legalment. Jo el que volia era ajudar, fer alguna cosa per ocupar el temps. Han de passar uns tres anys per poder gestionar els papers. Jo em moro si no faig res! Jo no em sento bé rebent alguna cosa sense donar res a canvi. A mi m’han ensenyat que res és gratis, que tot ha de ser guanyat, t’ha de costar. Com que tenia molt de temps disponible, em vaig acostar a Creu Roja per participar en el Sense Sostre, on repartim menjar a la nit a les persones sense llar. És molt gratificant per a mi; t’adones que existeixen persones que tenen més problemes que tu. A vegades tu camines per la vida i et trobes amb gent que demana diners, i tu de bona voluntat li dones alguna cosa, però a la nit, quan ens els trobem, podem conversar-hi com si fossin amics. A mi m’omple espiritualment poder ajudar aquestes persones. Sento que hi ha gent amb menys oportunitats o beneficis, però que és feliç amb el que té.

La meva filla també ha tractat de fer-se un espai. Ha aconseguit una beca integral per poder estudiar. Actualment està fent un cicle superior per poder accedir a la universitat. La meva filla ja té la seva vida organitzada, té tots els passos que vol fer molt estudiats, ja ho tenia clar estant al Perú. El seu somni és ser paleontòloga. Va ser arribar aquí i començar a perseguir el seu somni, i ja ha començat. Al Perú sempre hem viscut bé, en el sentit que no ens ha faltat mai res. Jo tenia una bona feina. La meva filla sap que aquí tenim les coses molt justes; jo intento fer el possible per portar diners a casa: netejant cases, guardant infants, etc. Totes les feinetes que trobo són de gran ajuda, almenys puc resoldre les despeses de la meva filla. L’objectiu és que la meva filla tiri endavant; jo també, però la meva felicitat és que ella estigui bé, tranquil·la. Si hem vingut de tan lluny és perquè ella pugui estudiar. Ella està molt contenta, està feliç.

Quan vam arribar, vaig anar directament a Càritas per fer voluntariat i em van proposar formar part del Rober, un espai on reciclem roba de segona mà, parament de la llar i mobiliari en bon estat, per tal de posar-lo a disposició d’aquelles persones que ho necessiten. A més, el Rober és un punt de trobada i d’atenció per a les persones vulnerables. Vaig acceptar. A partir d’aquí em va trucar la Pilar, una voluntària molt bona i bonica, i vam quedar perquè em pogués acompanyar al Rober, dos dies després. En tot aquest procés m’acompanya la Marta. La primera vegada que ens vam trobar em vaig posar a plorar, portava massa guardat. Vam abordar tot el tema de la documentació, li vaig explicar les raons per les quals no havia demanat asil i tot el que m’havia passat fins aquell moment. La Marta em va donar de seguida molta tranquil·litat. No em va donar diners, però em va escoltar, i amb això ja en tinc prou. Una paraula d’ànim, una bona orientació, saber què pots fer en cada moment, on pots anar, on pots estudiar... Gràcies a ella ara començo un curs de tall i confecció a Càritas. No vull rebre res, perquè sé que hi ha gent que ho necessita molt més que jo. Personalment, encara tinc dues mans i puc treballar. No disposaré d’abundància, però hi ha gent que no té res.

Hi ha gent que es queixa perquè considera que rep poc, però jo em pregunto: què volen?, que Càritas els resolgui la vida? Doncs no els la resoldrà, perquè és un mateix qui se l’ha de resoldre. El meu somni és tenir una casa d’acollida, perquè hi ha molts infants que pateixen maltractament o que estan sols al món. Quan tingui diners, que sé que un dia ho aconseguiré, vull tornar a aquest país tot el que m’està donant, que és molt. I no és que pensi que no m’ho mereixo, sinó que no m’imaginava que podia existir gent tan bona! Estic molt feliç de ser aquí. El meu país no és dolent, no és dolent; hi ha molta gent bona, però, com pots donar alguna cosa a algú quan primer hi ha els de casa teva? Primer penses en tu i al final en els que estan amb tu. Passen tantes coses dolentes al meu país que la gent s’ha tornat desconfiada. Aquí, en canvi, tu arribes i no et pregunten d’on ets, ni per què has vingut, no et pregunten res de res… simplement et diuen: “Hola, com estàs?” Jo sé que cada persona té una història al darrere, jo sé que cada persona és un món a part.