JESÚS MARTÍNEZ GORDO
TEÒLEG
“Segons com vagi el sínode, hi pot haver un tercer concili”
El que s’està posant en joc és l’Església del segle XXI, el model de l’exercici de l’autoritat, el poder, i la manera d’organitzar-se
En l’Església espanyola ha arribat la lectura involutiva del Vaticà II i hi ha molts bisbes que són nostàlgics del nacionalcatolicisme
El teòleg basc Jesús Martínez Gordo va ser a Barcelona a mitjans de juny per participar en la Tribuna Joan Carrera, trobada organitzada pel Grup Sant Jordi pels Drets Humans i El Punt Avui, en què va pronunciar la conferencia El Camí Sinodal alemany i el sínode mundial de bisbes. Què està en joc?, que va aplegar més d’un centenar de persones en un cèntric restaurant del passeig de Gràcia de Barcelona per escoltar-lo. Catedràtic emèrit de teologia de Vitòria, professor de cristianisme i justícia i capellà de l’equip ministerial de Basauri, Martínez és professor de teologia a Bilbao, Sant Sebastià i Nàpols i és autor de diversos llibres, entre què La conversión del papado y la reforma de la xuria vaticana, Estuve divorciado y me acogisteis i Ateos y creyentes. Qué decimos cuando decimos Dios (tots tres de PPC Editorial).
El sínode de bisbes del 2024 significarà un abans i un després en l’Església?
Sospito que sí, senzillament perquè el que s’està posant en joc és l’Església del s. XXI. La meva hipòtesi de treball, o el que sospito que passarà, és que el que es debati, es discuteixi i s’aprovi en aquest sínode pot desencadenar un procés que fins i tot podria acabar amb un Concili Vaticà III o, si no es fa un nou concili, sí un altre sínode ampliat de tot el poble de Déu. Perquè aquí el que està en joc és quin model d’Església hem de tenir, com ha de ser l’Església en aquest nou s. XXI.
Com que el papa ha demanat a la gent que doni la seva opinió, passa que la gent de forma molt majoritària ha demanat poder participar en l’Església.
Exacte. En la meva opinió, el que està en joc són, bàsicament, dos afers capitals. D’una banda, l’exercici de l’autoritat i el poder en l’Església i, d’una altra, la manera d’organitzar-se. Aquestes dues qüestions són de molta envergadura i incideixen directament en què és la catolicitat. Hi ha tres models d’exercir l’autoritat, que tenen, tots tres, fonament teològic i dogmàtic, i que són els que s’han de debatre per mirar quin serà el que prevaldrà.
Quins són aquests tres models d’exercici del poder?
D’una banda, hi ha el model que hem rebut de Pau VI, Joan Pau II i Benet XVI, que és un model d’exercici de l’autoritat unipersonal però que té l’ajuda d’una col·legialitat consultiva i, excepcionalment, deliberativa, segons decideixi el papa.
Com des del principi, doncs?
No. La novetat del Concili Vaticà II és que s’hi afegeix l’opció consultiva, és a dir, que els bisbes de Roma consulten el col·legi episcopal, el sínode... quan ho consideren, encara que el seu mandat sigui unipersonal. Francesc fa un pas endavant.
El segon model?
Sí. El model del papa Francesc diu que la sinodalitat és de tot el poble de Déu. Però el govern de l’Església amb Francesc segueix sent unipersonal, perquè és el papa el qui pren la darrera decisió. És un model unipersonal del papat amb col·legialitat i sinodalitat consensuada. Després, hi ha el model alemany.
Com és aquest model?
Jo el tipifico de coresponsables, perquè aposta perquè el que parlin i decideixin ministres ordenats –bisbes, sacerdots, preveres i diaques– juntament amb tots els batejats sigui vinculant. Estem parlant d’una manera d’entendre la sinodalitat que no és unipersonal sinó que és coresponsable, és a dir, que cadascú des de la seva pròpia responsabilitat, missió i tasca intervé en el govern de l’Església, en l’elaboració de magisteri i tots ens comprometem que, si el que s’ha parlat i s’ha decidit compleix unes determinades condicions – és a dir, ha estat votat per dos terços–, el que s’ha acordat s’ha d’implementar.
Aquest model que planteja Alemanya ells el mantindran passi el que passi.
Sí, sí, és clar, ells ho tenen claríssim.
Aleshores, ara és com si hi hagués dues esglésies.
No és que hi hagi dues o tres esglésies, és que hi ha tres maneres diferents d’entendre el lideratge i el govern de l’Església, i també vàries maneres d’entendre com s’ha de reorganitzar. El que s’ha de fer és trobar-se i arribar a un acord i a un consens. No ens val el model unipersonal; probablement, el model vinculant s’ha de modelar... En tot cas, això només es pot arreglar parlant.
Aquí a Catalunya, la gent sembla com si estigués més a prop del model alemany que del model que hi ha hagut fins ara. Alemanya, doncs, està tirant del carro d’un canvi que sembla que agrada a gran part de la comunitat catòlica, com a mínim a Occident.
Sí. Però Alemanya no són els primers en aquest intent. Després del Concili Vaticà II, l’Església d’Holanda ja va fer un assaig i va proposar aquesta manera de governar. La proposta que va fer aleshores l’Església holandesa va provocar una fractura amb el Vaticà, precisament pel tema de la concepció de l’autoritat i del lideratge en l’Església. El preu que es va pagar va ser molt alt: Joan Pau II es va reafirmar amb el model unipersonal de l’autoritat i l’Església holandesa pràcticament està desapareguda. No ha aixecat el cap des d’aleshores.
Això podria tornar a passar?
Tant de bo que no passi, però hi ha un risc. Que torni a passar el mateix, que passi amb dues esglésies crec que seria massa. Però també hi va haver un assaig de canvi de model als Estats Units.
Ah sí?
També va ser després del Concili Vaticà II, quan els bisbes volien demanar l’opinió al poble de Déu en tres assumptes: la moralitat del sistema econòmic neoliberal, la carrera d’armament nuclear i el paper de la dona en l’Església. I encara un altre assaig va ser el que es va posar en funcionament entre els anys 1984 i 1987 a la diòcesi de Bilbao, amb la seva assemblea diocesana, una assemblea sinodal en què van participar 10.000 persones i es van abordar un munt de temes i els bisbes van fer un discerniment. Allò, que penséssim i proposéssim pel nostre compte, no va agradar gens a Roma i, des d’aleshores, hem hagut de suportar una successió de bisbats que, fonamentalment, han intentat fer-nos callar. Ens diuen que els bisbes que ens posen al País Basc no venen amb consignes, però nosaltres sabem que la consigna són els mateixos bisbes que ens envien.
L’Església de l’Estat espanyol, la Conferència Episcopal Espanyola, malgrat que ja no hi ha Rouco Varela, continua sent de les més conservadores d’Europa.
Sí, sí, i tant. A l’Estat ha arribat la lectura involutiva del Vaticà II. Vaig escriure un article en la revista Iglesia Viva que es titula El episcopado español: mayoritariamente involutivo y restauracionista en què explico i argumento per què és involutiu, i és, bàsicament, perquè es decanta per la interpretació que, després del Vaticà II, va liderar Pau VI, que va dir i va mantenir que el papa pot actuar ad placitum, és a dir, com li sembli, segons la seva voluntat, per damunt de la col·lectivitat i la sinodalitat.
I restauracionista?
Perquè hi ha molts bisbes espanyols que senten una espècie de nostàlgia del nacionalcatolicisme, un extrem que, naturalment, no té cap futur, és fora de totes les possibilitats de tirar endavant en els temps actuals.
Al seminari de Barcelona, els futurs preveres són cada cop més conservadors. En tot cas, ho són més que els capellans que van viure el Vaticà II. A la resta de l’Estat passa el mateix?
Això està passant, però no tots són així. Aquí el tema, al meu entendre, és que no hi ha tants joves que estiguin al seminari ara mateix. Amb això vull dir que el que està en crisi, a parer meu, no és el model de capellà més de dretes o més d’esquerres, o fins i tot ultraconservador, que sí que creix. El que està en crisi és el model de capellà. Aquest model de capellà que hem viscut fins ara crec que està acabat o en vies d’extinció. Això és el que tenen clar els bisbes alemanys i una de les coses que s’han plantejat en aquest seu Camí Sinodal. A Alemanya, continuen pensant que els capellans són necessaris, però veuen que no té sentit aquest model de sacralització i de poder sacralitzat perquè precisament això, segons l’informe MHG sobre la pederàstia en l’Església, és el que està en l’origen de la pederàstia i és el que ha provocat tot aquest moviment.
Què vol dir?
Alemanya ha decidit fer un Camí Sinodal i no un sínode, perquè ja en van fer un, del 1971 al 1975, i encara estan esperant que el Vaticà els doni resposta a determinades decisions i peticions que van fer. Per això ara s’han negat a fer un sínode canònic, perquè entenen que tot està excessivament regulat i és un procés molt lent i perquè la urgència del problema de la pederàstia eclesial requereix decisions i una reflexió conjunta de tot el poble de Déu i decisions ràpides per poder-les implementar. Per això parlen d’una sinodalitat sui generis i, per tant, no han seguit les normes del dret canònic, sinó que han formulat el seu propi estatut i el seu propi reglament de règim intern.
L’espurna del Camí Sinodal, doncs, va ser la pederàstia?
El famós informe sobre la pederàstia MHG (es diu així per les universitats que el van treballar Mannheim, Heidelberg y Giessen)[que va identificar 1.670 clergues abusadors sexuals de menors i 3.677 víctimes entre els anys 1946 i 2014] va deixar clar que el problema de la pederàstia es deu al clericalisme i a la concepció del poder que ve sacralitzat, cosa que va fer que, durant moltíssims anys, fos més important mantenir l’honorabilitat de l’Església que atendre les víctimes. Per això han vist que cal una revisió a fons del poder en l’Església. I tot això s’ha pogut fer perquè el laïcat alemany es va plantar.
Un laïcat molt potent.
El laïcat alemany (el famós ZdK, el Comitè Central dels Catòlics Alemanys), llegint aquell informe MHG i la lectura que en van fer els bisbes, que en un primer moment va ser una mica tèbia, va dir prou. Van fer unes reivindicacions contundents i van dir de manera ferma: “Fins aquí hem arribat.” I als bisbes: “Això s’ha acabat. Si voleu seguir vosaltres, us quedareu sols, perquè nosaltres així no continuem.” Allò va provocar la reacció dels bisbes, que van apostar per fer un sínode vinculant perquè el del 71-75 havia resultat una presa de pèl. Per això el Camí Sinodal no té marxa enrere.
Nou concili, sí; un cisma queda descartat
Jesús Martínez Gordo veu molt probable un tercer concili, en funció del que passi en el sínode de bisbes convocat pel papa Francesc i en què s’ha demanat escoltar “el poble de Déu”. Preguntat per si en comptes d’un concili hi podria haver un cisma, ho té clar: “El cisma és l’arma que fan servir constantment els sectors de l’Església vinculats a la dreta i a la ultradreta. En el Vaticà II, sempre hi havia amenaces de cisma, però després resulta que qui sempre provoca el cisma són els conservadors, perquè els que van trencar el Vaticà II van ser els lefebvristes, que són els qui van marxar”, recorda. “El problema de l’Església –assegura aquest teòleg progressista basc– és que, si no atenem les qüestions que estan relacionades amb els nostres temps i que demana la gent, senzillament desapareixerem. A Europa occidental, com no ens afanyem, la pinta és no que hi haurà cisma, sinó que l’Església es dissoldrà”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
