Dignificar el sostre

L’habitatge, per sobre de tot. Sant Joan de Déu (SJD) Serveis Socials ha començat les obres d’un projecte pioner a l’Estat. En la línia del model d’intervenció housing first (‘primer, la llar), estan transformant el centre residencial d’inclusió Hort de la Vila, per a persones sense llar, a Barcelona: passaran de tenir habitacions individuals a tenir apartaments. Francesc Pous, director del centre, assegura: “Es tractava de fer un salt endavant. Fa més de deu anys ja vam fer el pas de l’alberg al centre residencial, amb habitacions individuals i amb espais compartits.” La infraestructura és fonamental: “Ajuda a fer un altre tipus d’acompanyament. En el context del nostre model d’intervenció, centrat en la persona, pot afavorir la participació, l’avenç en l’autonomia. D’aquesta visió neix el projecte Hort de la Vila 2.0.” Amb la transformació en apartaments, els residents tindran un espai més digne i autònom. “Decidiran quan hi entren i en surten, si cuinen, si s’encarreguen de la neteja, en funció de les capacitats i les habilitats. I els acompanyarem en aquells àmbits en els quals necessitin suport.”

És un projecte ambiciós i costós. Tenen finançament per als primers 27 apartaments i espais comuns corresponents. Disposen, entre d’altres, dels fons Next Generation. Les obres de la primera fase duraran un any. Es vol arribar als 100 apartaments, però no se sap quan; toca picar portes per aconseguir diners. A part de ser innovador, serà sostenible i eficient energèticament. Serà una aportació al parc d’habitatge social –l’accés al mercat immobiliari és impossible– i també generarà coneixement. El model es podrà replicar arreu. A més a més, preveu convertir en restaurant l’actual menjador. “Volem obrir-nos al barri. I el restaurant serà una manera molt amable de fer-ho, oferint un servei. Ens dona la possibilitat de ser un centre de formació en hostaleria i generar inserció laboral.”

L’Alberto és un dels residents i forma part del grup motor que participa en el debat de com seran els nous espais. Té 61 anys. Perdre la feina, afrontar la mort de la mare –amb qui vivia–, tenir una addicció. Tot de peces d’un dòmino conegut, però no per això menys cruel. Van anar caient. “Fa dos anys que soc a Hort de la Vila; abans vaig viure en un alberg a la Zona Franca. I abans, un temps en un altre alberg, on només es podia anar de nit, i no de manera continuada. Hort de la Vila és molt diferent.” Hi viuen116 persones. “La meva vida ha tingut alts i baixos, com la de tothom. Vaig treballar molt, em vaig passar 25 anys repartint guies telefòniques per tot l’Estat. Però va arribar internet i el meu lloc de treball va desaparèixer. Després vaig estar en una empresa de repartiment de publicitat.” La mare, com ell, patia una malaltia hereditària i rara, distròfia muscular, i ell es va quedar a cuidar-la. Després que va morir la família, va vendre el pis. “Els germans no em podien ajudar, i jo me’n vaig allunyar perquè no volia que carreguessin amb els meus problemes.” Es telefonen i de tant en tant es veuen. Respira fondo. “Ara estic tranquil, no tinc problemes, i l’alcohol va quedar enrere fa temps.” Continua: “Tots tenim una habitació individual, i és importantíssim, perquè és l’espai d’intimitat. Així que la idea de fer apartaments és molt bona, per poder tenir autonomia. Cuina, sala d’estar, televisor. El millor del projecte és la independència.” Hort de la Vila és un espai per capacitar i reinserir. L’Alberto rep un ajut i, tenint en compte la seva patologia, s’està tramitant la llei de dependència, i també es busca una residència. “Jo tinc un problema de salut, però la resta han d’anar caminant cap a una sortida. Cada persona és un món i no hi ha un termini, no pots dir: «D’aquí a sis mesos te’n sortiràs.» Aquí hi ha persones que treballen i potser cobren 1.200 euros, però no poden aconseguir un lloguer!”

El respecte és el gran valor. En tots els àmbits. La Mercè Ferran és voluntària des de fa més de deu anys. “Ser-hi, en això consisteix el meu voluntariat. Aquest seria el nostre lema: ser-hi. Escoltar, fer preguntes molt senzilles: «Com has passat el dia?», «Puc seure?»... El més difícil i el que més m’ha agradat d’aquesta tasca és no jutjar. Sembla que va amb l’espècie humana, que ho jutgem tot.” No s’emporta a casa tot allò que veu, tot i que hi ha moments més difícils: “A vegades hi ha situacions dures per a mi, quan preguntes a algú com li ha anat el dia i et respon: «He anat a dinar a casa de la meva filla!» Et tenses. I aleshores s’activa un altre aspecte del no judici i penses: «La seva filla potser ni sap que viu a Hort de la Vila. No vol ser una càrrega.» Crec que en molts casos la família no sap que aquestes persones estan vivint aquí.” Però també hi ha moments d’il·lusió: “Quan les persones se’n surten i marxen d’Hort de la Vila és una alegria molt gran!”