Anna Veiga: “L'embrió em mereix un respecte enorme, però no és una persona”

Dotze de juliol del 1984. Què ha significat aquesta data en la seva trajectòria professional?

Hi ha un abans i un després del 12 de juliol del 1984. No tant pel naixement de la Victòria [primera nena proveta de l'Estat espanyol], com perquè va ser el moment en què vam ser conscients que podíem cultivar embrions en laboratori per donar lloc al naixement d'una criatura. Es van obrir noves perspectives de tractament per als pacients i també es va inaugurar un nou camp de treball per als professionals. L'embriologia clínica no existia fins llavors.

Vint-i-set anys després, hi ha milions de nens al món nascuts gràcies a la fecundació in vitro (FIV). Però de vegades fa la sensació que no hi ha límits, que tothom ha de poder tenir fills com i quan vulgui...

Això és el que pensa molta gent. Per exemple, una dona que passa dels 40 i que no ha pogut o no s'ha plantejat ser mare. Quan arriba a aquesta edat, pensa: “Ara m'hi posaré i, com que existeix la FIV, no tindré problemes”. Però la cosa no va així, perquè amb una FIV no aconseguim rejovenir els òvuls d'una dona que ja està arribant a la menopausa. La FIV no resol qualsevol situació. Resol problemes de fertilitat. Les dones que estan acabant el seu període reproductiu i volen tenir fills han de recórrer a òvuls de donants més joves. No estic qüestionant si està bé o malament, però en aquests casos no estem resolent un problema mèdic.

És un problema social.

Absolutament. Perquè una dona de 45 anys no té un problema de fertilitat. El seu problema és que ha arribat al final de la seva vida reproductiva. Tècnicament, es pot resoldre i es pot quedar embarassada. No és que em sembli malament, però, del punt de partida, en què tractàvem problemes d'esterilitat, fins ara, la situació ha canviat molt. Hi ha molts més casos en què la reproducció assistida s'utilitza per tractar problemes que no són mèdics, per exemple, en dones sense parella, parelles de dones homosexuals...

Ara fins i tot les dones joves poden congelar els seus òvuls per utilitzar-los més endavant.

Encara no hi ha molta demanda, però cada cop n'hi ha més. És una alternativa per a dones que superen els 30 anys i que no han trobat parella o el moment per tenir una criatura. Es tracta d'una opció que està plenament justificada en el cas de dones que han de fer un tractament oncològic o que tenen una patologia que posa en perill la seva fertilitat. Però, la veritat és que jo em plantejo si realment hem d'anar cap aquí...

S'haurien de dedicar més esforços a evitar una maternitat tardana?

Les dones haurien de poder tenir els fills quan biològicament els toca sense que això comprometi altres aspectes de la seva vida. Fins i tot si la dona no té parella, per què ha d'esperar als 42? També pot tenir els fills sola als 32. A més, des del punt de vista de l'equitat, és impossible que aquests tractaments estiguin a l'abast de tothom. El que m'agradaria és que les dones poguessin tenir els fills quan els han de tenir sense que hagin de renunciar a res.

Durant segles la dona va ser l'única responsable de l'esterilitat i ara paga pel retard de la maternitat. Al final, el pes sempre cau sobre les dones?

Absolutament. Primer, per una qüestió fisiològica, perquè les dones gestem l'embrió. Si no haguéssim de gestar i parir, si ens ho poguéssim repartir, seria diferent. Però la cultura també pesa molt. Per sort, les coses estan canviant i les parelles joves d'ara són bastant diferents de les que hi havia en generacions anteriors. Els nois joves assumeixen més responsabilitats en la cura dels fills i en les tasques domèstiques. Però encara hi ha molt camí per recórrer. Probablement, les dones també hem incorporat al nostre comportament moltes coses que potser hauríem de forçar-nos a compartir.

Va tenir aquesta sensació quan vostè va ser mare?

Vaig tenir la sort de tenir un suport enorme dels meus pares. Però és clar que pagues un preu. Passes un anys complicats, amb aquell sentiment de culpa, de no arribar a tot i de deixar coses pel camí. La culpa sobretot envers el fill... Els homes no tenen aquesta sensació.

Els avenços en reproducció assistida s'han succeït de manera vertiginosa. Què ens queda per veure?

En trenta anys, s'han fet progressos molt importants i s'han anat incorporant tècniques noves. Sabem cultivar millor els embrions, sabem tractar casos específics, fem diagnòstic preimplantacional... Ara del que es tracta és d'afinar molt més, perquè, probablement, no apareixeran noves tècniques que revolucionin el camp de la reproducció assistida. Però hem d'anar perfeccionant el que tenim. Es poden millorar els medis de cultiu dels embrions al laboratori, cal treballar per aconseguir estimulacions ovàriques més suaus i reduir com sigui la taxa d'embarassos múltiples.

El diagnòstic genètic preimplantacional (DGP) ha permès la selecció d'embrions. On cal posar els límits?

Sempre s'ha d'estudiar cas per cas. No es pot generalitzar. Per exemple, la selecció de sexe per motius socials, sempre està malament? Jo crec que no sempre ho està. Depèn del context social, del país... La selecció de sexe per raons socials pot arribar a ser una opció acceptable per a la majoria de la societat si s'explica bé...

És acceptable que a una família que té tres nens se li permeti seleccionar un embrió per tenir una nena?

I per què ha d'estar malament? Per què no? Perquè llavors acabarem seleccionant embrions que donaran lloc a persones molt bones en matemàtiques i que facin 1,80 d'alçada? Aquesta és una raó sense validesa científica. Tot això no es pot seleccionar perquè no depèn només dels gens. Cada cas s'ha d'estudiar.

Fa poc que ha nascut, gràcies al DGP, el primer nadó de l'Estat lliure d'una mutació genètica que l'hauria predisposat a patir càncer de mama i úter. A priori, la tècnica sembla més justificada en aquest cas...

En aquests casos, abans de fer un DGP, també s'ha tenir en compte quina és la probabilitat que aquella criatura arribi a desenvolupar el càncer, si es pot fer prevenció eficaç i quina és l'edat d'aparició d'aquella patologia. Cal valorar tot això, perquè són tècniques molt cares i complexes que no tenen un 100% d'èxit.

Què en pensa de la selecció d'un embrió sa que obre la possibilitat de curar un germà malalt?

Un altre cop s'ha d'analitzar cada cas per descartar que no hi hagi altres possibilitats de trasplantament, tant entre familiars com a través dels bancs de sang de cordó o de medul·la. Les tècniques són complexes i el percentatge d'èxit no assegura res. Però entenc les famílies per a qui és l'única opció que els queda. Tots faríem el mateix encara que la probabilitat d'èxit sigui del 5%.

Per què la llei espanyola de reproducció assistida, que és de les més avançades, no inclou la subrogació d'úter (mares de lloguer)?

És un dels temes més complexos i, de fet, a Europa, hi ha legislacions molt liberals i cap país no ho permet. La donació d'òvuls és una cosa puntual, però una subrogació d'úter implica tot un embaràs. L'embrió va creixent a la panxa i la situació es va complicant. Els lligams entre la dona i el nen poden fer que acords previs, que podien semblar molt clars, es compliquin. Per això hi ha molt pocs països on estigui permès. Personalment, jo ho veig molt complicat perquè, mentalment, és un procés difícil de gestionar. Probablement, aquí no canviï la legislació.

Potser tots plegats hauríem d'acceptar que no sempre podem tenir un projecte de maternitat biològica?

Això ens passa amb tot. Ho volem tot. Si tècnicament es pot fer, per què no? I això entra dins d'aquest joc. Certament hi ha altres opcions: es pot adoptar una criatura o es pot viure sense fills. Però, si tècnicament existeix una solució, es molt difícil renunciar-hi.

La seva trajectòria, tant a l'Institut Dexeus, com al capdavant del Banc de Línies Cel·lulars del Centre de Medicina Regenerativa, ha girat al voltant de l'embrió. Quina concepció en té?

Malgrat l'enorme respecte que tinc pels embrions que creem cada dia al laboratori, no els sacralitzo. Sóc molt conscient que darrere de cada embrió hi ha una parella que desitja un embaràs i un projecte de criatura. Però dir que des del moment de la concepció allò ha de ser considerat una persona no entra dins de la meva percepció. Allò no és una persona, és un embrió, un projecte de vida futura si tira endavant i va avançant a llarg de la gestació. Si finalment neix una criatura, allò serà una persona, però abans no. Abans és un embrió i, després, un fetus.

On s'ha trobat més oposició: en la recerca en reproducció assistida o amb les cèl·lules mare embrionàries?

El debat ha d'existir. Qualsevol societat madura l'ha de fer, perquè aquestes qüestions no es poden decidir de manera arbitrària. Però els mateixos que s'oposaven a la FIV (i encara hi ha manifestacions en contra per part del Vaticà) s'oposen a la recerca amb cèl·lules mare. Cadascú pot pensar el que vulgui, però crec que la jerarquia de l'església catòlica està tan lluny de la realitat que no haurien ni de tenir dret d'opinar d'aquests temes. En la recerca amb cèl·lules mare utilitzem embrions que les parelles no volen per a la seva reproducció i que tampoc no volen donar a altres parelles. L'objectiu és beneficiar tota la societat i jo em pregunto: què passarà si tot va bé i d'aquí a uns anys som capaços de fer tractaments amb aquestes cèl·lules? Què faran tots els que hi estan en contra? No es tractaran? En tinc els meus dubtes.

S'estan generant falses expectatives al voltant d'aquestes teràpies?

Les expectatives són molt altes i cal anar amb compte. Això no és per demà passat. Hem de fer molta recerca bàsica que ens permeti treballar amb seguretat abans de plantejar teràpies. És probable que les teràpies no arribin a través de l'aplicació d'aquestes cèl·lules als pacients, sinó a través del coneixement que adquirirem sobre models de malaltia. És un camp que avança a una velocitat espectacular, però hem de ser prudents a l'hora de pensar que es curaran totes les malalties.