El Chiringuito de Dios

Fins fa relativament poc, a l'espai on ara hi ha la Filmoteca hi havia una plaça amb bancs, palmeres i molta misèria. En un d'aquests bancs va seure durant dies Wolfgang Striebinger, un pastor evangelista alemany amb una necessitat vital d'ajudar els altres. Colpit pel Raval més sòrdid, buscava la manera de poder fer alguna cosa per millorar la vida d'aquella gent. “Em vaig adonar que els dijous, quan altres serveis de beneficència tancaven, hi havia molta gana a la plaça.” Un dia es va cansar de mirar, va deixar el banc, va anar a Pollo Rico a buscar entrepans i els va repartir. I, seguint l'exemple de Francesc d'Assís i la Mare Teresa de Calcuta, també va començar a regalar abraçades. “Abraçava prostitutes, abraçava gent en els seus vòmits, en els seus orins...”, recorda.

D'aquella experiència gairebé mística han passat 14 anys. Uns mesos després, els mateixos veïns li van dir que hi havia un petit local per llogar al número 2 del carrer Espalter. Així va néixer El Chiringuito de Dios, un menjador social creat per alimentar gent sense sostre que sobreviu gràcies a la tasca magnànima de Wolfgang, però també a la col·laboració de particulars, restaurants, entitats i botigues. I també gràcies al Banc dels Aliments, la Fundació Pare Manel, Luz de Gas, el Liceu Francès i el Col·legi Alemany, que de tant en tant envia nens a servir les taules com a “lliçó de vida”.

El dijous és el dia estel·lar. El restaurant Comerç 24, de Carles Abellán, els serveix una paella gegant, que des de fa dos anys no ha fallat mai. La porta personalment la Cynthia, la cuinera. “Ho fem per solidaritat; també portàvem productes de l'hort i tot el que sobra de l'esmorzar de l'hotel Vela.” L'espai és petit, uns 30 metres quadrats. Hi caben quatre taules, setze persones. Al migdia s'ofereixen dos torns i el servei es complementa amb esmorzars i sopars. En total, cada dia serveixen 120 plats, més els dels cinc o sis voluntaris que hi treballen, la majoria dels quals provenen també del carrer. “No tenim cap subvenció. Sense tota aquesta ajuda no podríem subsistir i tot i així hi ha temporades que ho passem malament”, explica Wolfgang, un home que va començar a treballar amb comunitats cristianes a l'Índia l'any 1973. El van acollir després de passar tot un any vivint al carrer. Tenia 19 anys i buscava utopies per construir un món millor. “Vaig conèixer la força de l'hospitalitat i també un altre evangeli, un evangeli no clerical, de pau.” A El Chiringuito de Dios hi va haver un temps que oficiava misses. “Ara ja no ho necessito. Cada cop Déu és més llunyà, menys comprensible...” Continua beneint el menjar abans de cada àpat. Els comensals l'escolten en silenci. “No hi ha cap intent de fer proselitisme”, assegura. “Només s'intenta dignificar la vida d'una persona que viu al carrer, almenys durant 30 minuts.”

Per això es repeteixen els mateixos rituals. Quan Wolfgang obre la porta, la gent està obligada a deixar “els dimonis fora”. No es permeten discussions ni baralles. Sona una música instrumental suau; els plats, els gots i la gerra d'aigua són de vidre. Una gran safata de pa artesanal presideix les taules. “Això és la utopia de Déu i aquí s'ha de respirar pau...”, repeteix el pastor. Res més. La gent menja en silenci. N'hi ha que parlen entre ells. Manuel Rodríguez, de 65 anys i amb una pensió de 490 euros, explica que la culpa de tot “la tenen els socialistes, que van donar carta blanca al mercat asiàtic”. “Jo treballava en una fàbrica de tintes, que va tancar perquè tot venia de fora a meitat de preu”, critica. Nicolás Huete, al seu costat, ni se l'escolta. Té 62 anys i sembla més gran. “A mi tot m'és igual, viure que morir.” Treu de la butxaca un retall de diari doblegat mil vegades. La notícia parla d'una matança en una presó de Veneçuela. “Allà vaig passar sis anys. Vaig veure tants morts... Des que vaig tornar, fa tres anys, estic al carrer.”

Al Nicolás les paraules de Wolfgang no li arriben. Queden massa lluny. Però la paella del dijous a El Chiringuito de Dios és bona. I sempre hi torna.