Diàleg i testimoni d' aquella represa valencianista

Per un fet casual, m' he assabentat que al fons documental de la Universitat de Barcelona estan dos exemplars de dos números de la revista que fundarem, allà pel 1961, en la nostra època universitària, es tracta dels 5 i 6 de “Diàleg, butlletí de la Cambra Sindical de Facultat de Dret”, que van estar precisament els darrers que férem com equip de redacció, ja que poc després perguèrem la majoria i van ser rellevants per incomodes i dolents.

No em consta que la col·lecció de Diàleg puga trobar-se sencera en un mateix arxiu, fins ara, havia trobat referències dels quatre primers números, un es pot visualitzar a l' exposició que hom pot veure al Centre Cultural la Nau a València. La publicació esmentada, a hores d' ara, representa un interessant testimoni del començament de la lluita universitària i de la represa valencianista, vesant aquesta darrera, que queda prou evident en els dos números esmentats, amb uns articles que abordaven les qüestions nacionals del nostre país, signats pel actual sociolingüista Lluís Aracil, el jurista Enric Solà, i el que seria després rellevant diputat de CIU, Ramón Trias Fargas, qui aleshores, era catedràtic d'Economia a la Facultat de Dret.

Aquestos papers, de gener i març de 1962, poden ajudar a entendre quines eren les preocupacions que teníem el joves valencianistes poc abans de que aparegués “Nosaltres els Valencians”, també, ens mostren com, situant-nos en el moment actual, hi ha elements de continuïtat, o tanmateix, algunes consideracions que, malgrat tot, apunten a reivindicacions o projectes pendents, així com a concebre el compromís cívic o social d'una manera determinada.

Dels editorials dels exemplars de Diàleg que comentem, entre altres elements, considere d' interès reproduir algunes frases que són d'aplicació encara avui, observeu: “El nostre testimoniatge ha estat demostrar com una idea pot convertir-se en força, com el treball —quan és lliure i dona obres tangibles— no és perd, sinó que s' incorpora a la mateixa vida, per donar-li un ritme i una fe capaços de trencar amb las peresa, el pessimisme i els sentiments més individualistes i més negatius...”; seguint el mateix to, continuem llegint “El moment històric que viu el nostre País ens obliga a trencar amb moltes coses”...i, també, “Sabem que de vegades és més fàcil silenciar la veritat i que dir-la significa trobar complicacions...”.

Com podeu veure hi ha paraules que tenen una llarga vigència, ja que el combat per la democràcia real, i al nostre cas, per la recuperació del nostres trets estan sotmesos a involucions o entrebancs, apareguent-ne símptomes de desencís, de cansanci... amb tot, hi gent que trenca amb el silenci, hi ha moviment, hi ha la força de la contestació, com venim comprovant-ne positivament davant de govern i de elits que pretenen retallar drets, llibertats, conquestes socials.

En eixa tessitura, el valencianisme pot ser un element més de trencament i de progrés.