Gibraltar

Entre els records de la meua infantesa i adolescència a Xàtiva, esta tot un capítol de cançons franquistes que ens van fer memoritzar, ara, recorde una estrofa que recobra actualitat com podreu veure, diu així : “Gibraltar,Gibraltar, punta amada de todo español, y a mi tierra le robaron tierra hispana del Peñon, y hoy sus rocas son holladas por el asta de un estraño pabellón. Gribaltar, Gibraltar, punta amada de todo español”.

Tots els tòpics de l'espanyolisme podem trobar-los condensats en eixa cançó que jo tenia com oblidada, com si fos d'altres temps ja llunyans, com quelcom del passat ja superat. De vegades, però, les coses passades, amb els matisos corresponents, retornen i és així, perquè hi ha problemes, sentiments i situacions que continuen obertes, i, tanmateix, hi ha gent aferrada a tòpics i a veritats absolutes.

No ignore, però, el problema concret que ha servit per actualitzar la qüestió de Gibraltar, es tracta d'un conflicte al voltant del problema de la pesca, com hem tingut tant vegades amb el Marroc, i que, sens cap dubte, afecta els interessos dels pescadors del Camp de Gibraltar. El que resulta més que sospitós és el plantejament que ha fet el govern central, convertint un tema com aquest, en una qüestió de primer ordre, amb tota la “parafernàlia” mediàtica.

Aquest brot de nacionalisme central no es pot explicar sense la referència de la “consulta catalana”, l'onze de setembre, així com les mobilitzacions que estan fent-se pertot arreu del Principal de Catalunya. Molta gent ha qualificat el fet de maniobra de distracció davant del cas Bárcenas i d' allò que esta eixint a la llum. Tal vegada pot haver-hi un poc de tot, al meu parer, però, aquesta apel·lació o crida, envers el sentiment patriòtic espanyol esta molt en funció del problema que significa la consulta catalana.

Es ve argumentant que la consulta es del tot anticonstitucional, quan, de fet, una mera consulta no comporta més que una expressió de voluntat popular, i jo m' interrogue: tan sols això dona tanta por? L' explicació és ben senzilla, l'amplitud del sentiment d'identitat a Catalunya és fort, majoritari i es manifesta cívicament, si en un moment futur eixe sentiment es concretés en una opció volguda de forma clara, aleshores, caldrà buscar eixides i acomodar les lleis, o canviar-les.

Situacions semblants s'han produït en altres llocs, com tingué lloc a Quebec, o estan previstes ara a Escòcia.

No se si al ministre Garcia Margallo i a la seua colla, també, lis van ensenyar la cançoneta, en tot cas poden, si volen, recuperar-la, música i lletra eren fàcils de dependre, jo més aviat voldria que fos una cosa ja passada, arrossegada pels vents de l' història, però tot fa pensar que dissortadament no és així.