De l'arquitectura al paisatge

La nostra arquitectura rural ha estat una important senya d' identitat, dissortadament el paisatge rural és molt fràgil davant de les transformacions que el temps ens ha portat, especialment quan l' urbanisme funciona caòticament i mancat d' un criteri d'equilibri entre ciutat i camp, entre necessitat i paisatge, entre identitat i despersonalització.

La visita de Miquel del Rey, invitat pels amics del casc antic de Vilafamés, serví per parlar de nostre paisatge i de l'arquitectura rural, des de la perspectiva de la seua importància i de la necessitat de conservar-la, en gran mesura amb nous usos. Aquest arquitecte, professor de la Universitat Politècnica de València, ha impulsat des dels anys vuitanta la tasca de conèixer i conservar elements del nostre patrimoni que estan en perill de desaparició, així, en un dels seus llibres constatava: “La Cultura, en canvi, ens parla d' individus, dels homes i dones que formen una comunitat, de la seua forma de viure, de menjar, de treballar, de les seues il·lusions i de les seues creences. La cultura està directament vinculada a la terra en la que es Naix. El món rural en aquest cas és paradigma de la cultura...”.

No vaig ara a resumir o reproduir el relat que ens va oferir Miquel del Rey a la seua exposició, si remarcaré alguns aspectes, especialment, com poc a poc es va obrint pas la sensibilitat envers el patrimoni i al cas que ens ocupa, al rural. Amb aquest professional apassionat pel paisatge rural, que, òbviament inclou també pobles i ciutats, anàrem observant durant la xerrada les diferents tipus d'elements remarcables que tenim encera i podem salvar: masos, riu raus, alqueries, cases de poble, horts urbans...Tot amb l' estudi, i tanmateix l'acció.

D'exemples a seguir hi ha un fum, igualment, hem de lamentar irreparables pèrdues, i perills que estan molt a prop, com és el cas de l' Horta i tot el seu entorn. Cal, doncs, una conscienciació, la societat civil deu intervenir davant de la passivitat, o en altres ocasions les mancances de les administracions públiques. Recuperar tradicions com la de l'encaldà e la pansa, tal i com ja esta fent-se en aquestos darrers anys a La Marina, la recuperació de les hortes a Bocairent, o la reconversió o rehabilitació d'algunes alqueries, sons mostres que evidencien com amb voluntat, insistència o imaginació, és pot fer país i paisatge.

Al llibre “Alqueries, paisatge i arquitectura de l'horta”, coordinat per Miquel del Rey, llegíem a la introducció: “...des de la cultura rural, reivindiquem la permanència de la memòria, com a document culturalment viu i fecund en el cas del paisatge, però també des de la capacitat de generar i materialitzar la nostàlgia, aqueixa nostàlgia necessària i fèrtil del vincle perdut amb la terra per l' habitant de les metròpolis contemporànies”.

Recuperar patrimoni rural, posar-lo en valor, generar estima és una forma més d'afermar la identitat del poble valencià.