Baixar al Marroc

Sembla que el Marroc està apostant fortament per un model de canvi, en el qual el turisme juga un paper central. Són molts els ciutadans europeus que descobreixen l' encant del regne alauita, jo mateix hi he fet la prova. Certament, aquestes terres ofereixen molts estímuls al visitant, preus molts baixos, artesania, i tot el seu ric patrimoni arquitectònic i etnogràfic, així com la pràctica d'un nou esport o afició pels turistes: fer fotos per centenars.

Certament, l'islamisme ha creat una gran patrimoni que podem contemplar gràcies al paper que la religió ha jugat —i segueix jugant— en la societat marroquina, igualment, no podem oblidar la nostra herència cultural, malgrat que l'arribada i el triomf cristià al País Valencià comportaria la sistemàtica destrucció de la quasi totalitat dels signes de la presència musulmana.

Si el visitant vol, pot també observar com la societat marroquina es troba en un cert impasse, la diferencia entre les capitals que hom acostuma a visitar i la resta del territori es notable, fàcilment les diferencies ètniques poden ser percebudes, ja que la gran majoria de la població no és àrab sinó berber, amb algunes altres minories. Al Marroc, però, alguns sectors aposten per la modernització, una modernització de la mà dels EEUU i el Banc Mundial, els quals tutelen el procés econòmic en funció dels seus interessos, tenint com a element impulsor d'eixe procés al monarca Mohamed VI.

Sabíem que darrerament s'han produït alguns canvis, com ha estat la reforma del codi penal millorant la situació de la dona, almenys en termes formals. Fins on? ¿Oberturisme controlat? He observat un cert dinamisme a les ciutats, al nuclis rurals, però, les coses son diferents, possiblement amb el model turístic intensiu com es pretén que les coses canviaran, la qual cosa pot comportar també alguns efectes negatius com a casa nostra hem patit.

Els nostres veïns del sud peninsular cerquen altres fons econòmics, no oblidem el tema dels fosfats del Sàhara que són part el conflicte silenciat, es vol ser un model de moderació en relació a altres estats àrabs de la zona.

La veritat és que un nombre considerable de gent de la península trobem atractiu aquest territori, així, per exemple, a les darreres festes donava l' impressió que molts ciutadans espanyols optarem per baixar a un país que va estar al seu moment el darrer somni colonialista d'Espanya, amb intervencions militars com van estar les de 1909, que seria motiu de la setmana tràgica de Barcelona, o de 1921, moment en el qual s'encetà la carrera de Franco, tot i sense deixar-nos de recordar com milers de “moros” van acompanyar a l'esmentat colpista durant la guerra civil. ¿I qui de nosaltres no recorda la guàrdia mora de Franco!

He intentat, entre altres coses, parlar amb la gent aborigen sobre la qüestió dels sahrauís, però com passa al nostre cas, és un problema sobre el qual no es vol parlar. Hi ha un tancament envers el dret a decidir, allà com ací, encara resulta impensable parlar de negociar.