Societat

De penals a cau del terror

La fidelitat a la República es va convertir en un delicte: el de “rebel·lió militar”. L'objectiu de les presons de Franco era doblegar i transformar els vençuts

Prop de 300.000persones van desbordar els penals espanyols. Hi havia més reclusos en empreses i colònies
Les tortures,dins de comissaries i després en presons, eren per treure informació, però sobretot per escarment

Un dels homes més venjatius del franquisme, el comandant Antonio Vallejo-Nágera no s'amagava del seu pla contra els vençuts: “Gemiran durant anys en presons, purgant els seus delictes.” Les presons espanyoles amb una capacitat de 20.000 unitats es van desbordar amb 270.719 capturats l'any 1939, afirmaven des del Ministeri de Justícia de Franco. No eren xifres reals, segons els historiadors, perquè hi havia presos polítics arreu, a les colònies penitenciàries, en empreses privades, en partits judicials o al castell de Montjuïc de Barcelona.

La fidelitat a la República es va convertir en un nou delicte: “el de rebel·lió militar”. L'estat de dret va ser fulminat. Els judicis i consells de guerra van dividir els reclusos en els anomenats “anteriors” a l'enfrontament bèl·lic, i els “posteriors”, que lluitaven contra Franco i estaven vinculats a xarxes clandestines. Els delictes i condemnes dels dos no prescrivien fins a l'1 d'abril del 1963. Als centres penitenciaris, la majoria de presos eren polítics, que convivien amb els comuns, molts d'ells per delictes de la misèria que va envair la postguerra, com ara l'estraperlo, el contraban i els robatoris.

La majoria dels republicans detinguts eren primer torturats als calabossos de les comissaries, com la de Via Laietana de Barcelona. La degradació continuava a les presons espanyoles, on certs directors de penals hi deixaven entrar falangistes que trencaven pals i cadires a l'esquena dels opositors. La immersió a l'aigua i l'aplicació de corrent elèctric al cos del presoner van ser nous mètodes usats contra els empresonats per treure'ls informació, però sobretot per escarmentar-los, per deixar clar qui manava.

L'objectiu de les presons de Franco era doblegar i transformar la persona, no pas vigilar i punir, com genèricament feien en tots els penals europeus. “Desproveir l'enemic de la condició humana ha resultat sempre un requeriment previ a la seva aniquilació”, afirma Ricard Vinyes, comissari de l'exposició Les presons de Franco. La “despossessió” de tot bé era el càstig comú del franquisme. No hi havia ideologia, sinó una administració arbitrària de tres factors bàsics per sobreviure: els aliments, la higiene i la sanitat. La incertesa d'un canvi o la introducció d'una nova norma eren viscuts de manera aterridora. El resultat era la degradació i aniquilació moral de l'individu per mitjà de l'aïllament, la humiliació física o l'erosió de qualsevol signe de memòria i identitat passada. Pels governants, no hi havia presos polítics.

Els records de membres de l'Associació Catalana d'Expressos Polítics són esfereïdors. Miguel Núñez González, torturat a Via Laietana, supervivent de tres consells de guerra, i diputat al Congrés pel PSUC, recordava el moment “colpidor de les sacas”, que era com es coneixia el moment en què els carcellers cridaven els noms d'aquells condemnats a mort que serien afusellats de matinada. “Alguns deixaven pensaments a les parets de la cel·la.”

La negació del crim humà s'encobria, s'esborrava o es banalitzaven els drets amb el llenguatge cristià. Els presos eren classificats amb xapes per identificar-los ràpidament, recorda Núñez. La xapa vermella era per als condemnats a pena de mort o a 30 anys de presó; la verda, 20 anys; la groga, 12 anys, i la blanca, 6 anys.

El polític i escriptor Manuel Cruells també va escriure sobre la seva reclusió a la presó Model el 8 de gener del 1944. Recorda que, al primer pis, hi eren els atracadors i en el segon, els presos polítics considerats perillosos. “Érem com uns empestats que no ens podíem comunicar amb ningú. [...] Érem uns pocs marxistes del POUM, alguns anarquistes de la CNT, alguns comunistes del PSUC i nosaltres, el grup més nombrós, els nacionalistes catalans”, rememora Cruells.

De vivències terrorífiques també en van viure dones de reclusos que van ser violades o denigrades per funcionaris de presons. Aquest col·lectiu feia el que volia dins dels penals convertits en cau de terror. Entre els anys 1936 i 1954 es van obrir uns tres mil expedients governatius contra funcionaris per abusos i malversació de recursos, com ara els aliments.

Davant la falta d'higiene, els reclusos havien de passar 20 dies de reclusió total, l'anomenat “període”, abans d'entrar a les cel·les per tal d'evitar contagi d'epidèmies com la que llavors anomenaven la del piojo verde, que era el tifus per picades de polls negres. Els indults no van trigar a arribar davant de “tanta massa aterrida” tancada als penals, que tot i els paupèrrims recursos destinats, costava diners al Nuevo Estado i col·lapsava l'administració. De condemnes inicials de 30 anys de presó van passar a cinc. El primer indult va arribar el 25 de gener del 1940 i els anys següents van continuar.

Les similituds de les peculiaritats del sistema penitenciari franquista i el projecte resultant que es va imposar a la societat espanyola són evidents: la submissió, la jerarquia, la disciplina, clou Ángela Cenarro, de la Universitat de Saragossa.

Tot i la mobilització social, la llei d'amnistia per als presos polítics no va arribar fins dos anys després de la mort del dictador, el 1977, però també per als torturadors. Aquesta llei implica que cap persona dels dos bàndols enfrontats no pot denunciar l'altra. Una jutgessa argentina revisa ara aquesta ferida mal tancada contra els criminals de Franco, denunciats per víctimes i familiars de persones desaparegudes.


L'inici de la dictadura


Capítol 69



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Societat

Un llibre per a un sostre solidari

palamos
OPINIÓ

El català, llengua oficial d’Espanya

President de la Plataforma per la Llengua
EDDA PANDO
PRESIDENTA DE L’ASSOCIACIÓ “TODO CAMBIA” I ACTIVISTA POLÍTICA I SOCIAL EN MIGRACIONS

“O respectem els drets humans per a tothom o anem cap a la barbàrie”

Mollet del vallès

Marxa de la Pubilla, a Maçanet, per l’Idibgi

MAÇANET DE CABRENYS

Horrorland tornarà aquest octubre a Cercs

Cercs

L’impacte del soroll en la salut és equiparable al de la pol·lució

barcelona

Els pastissers esperen vendre 700.000 mones

Barcelona
Medi ambient

Reciclar envasos tindrà premi

barcelona
Societat

Els Bombers reben 26 avisos en una nit per les ratxes de vent

Barcelona