Societat

Setanta-cinc anys i un dia

Cinc historiadors reflexionen sobre les conseqüències de la guerra i la dictadura. La petjada és política, social, econòmica. Som on som per una guerra i una llarga derrota

La guerra és el fet més important del segle XXi explica la història dels 75 anys anteriors i dels 75 anys posteriors
Espanya ha trencat les regles:no ens accepten, no ens estimen, no ens
han estimat mai
Catalunyano
és l'Espanya que s'imaginen, és el que queda de l'Espanya republicana

“Les guerres, quan es perden, es perden... A vegades això s'ha oblidat. Es perden, i els seus efectes perduren en el temps, deixen vestigis...” Ho diu Antoni Segura, catedràtic d'Història Contemporània a la UB i director del Centre d'Estudis Històrics Internacionals (CEHI), de la UB. Demà, 1 d'abril, el final de la guerra. La Guerra Civil, però, és cosa del passat? I la dictadura franquista, també? És com una mena de sentència: setanta-cinc anys i un dia, i dos, i tres. Els efectes són diversos i tangibles. Continua Segura: “El primer efecte que perdura a l'Estat espanyol és l'endarreriment, notable, respecte dels altres països de l'Europa occidental. És un endarreriment econòmic i polític.”

“Polític.” Introdueix una qüestió en la qual conflueixen algunes de les afirmacions dels estudiosos: les ferides a la identitat catalana són vives, fruit d'una llarga travessa de negació de les institucions pròpies, de la llengua, la cultura. Cadascú posa un exemple de l'ombra que projecten la guerra i el franquisme: la dificultat de reconstruir-se de les pròpies forces polítiques catalanes; l'organització territorial de l'Estat, que el sistema de les autonomies pretenia resoldre, tot i que en acabat ha fet més profundes les divergències; la pervivència de la negació de qualsevol diversitat; la discussió que generen els projectes de memòria històrica; una dreta hereva dels vencedors... De la Transició se n'esperava més, diuen.

Andreu Mayayo, catedràtic d'Història Contemporània i vicedegà de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, sentencia: “La Guerra Civil és el fet més important del segle XX i explica la història dels 75 anys anteriors i dels 75 anys posteriors. La nostra història hagués estat diferent sense la guerra.” La principal conseqüència de la guerra? “Una dictadura de quaranta anys. Sense la guerra no es pot explicar el franquisme, mentre que la República sí que la podem explicar sense la Guerra Civil. En els llibres de text la República i la guerra acostumen a anar juntes en el mateix capítol i en un altre el franquisme i la transició a la democràcia. Això és mirar la República amb els ulls de la guerra i dir que l'evolució del franquisme ha estat la democràcia!” Per tant, insisteix Mayayo, la principal i gran conseqüència de la guerra és el franquisme, el qual no podria existir sense aquesta. “El franquisme ha deixat una petja molt important a casa nostra. Per començar, el franquisme no és història, és present, en les llistes polítiques. L'esperit guerracivilista continua ben present. L'esperit guerravicilista no pot mirar la guerra com un element passat, sinó present, i ens complica la vida en l'actualitat. Fa anys que estem en democràcia i no hem fet net.” S'ha de poder parlar, explicar, i fer tots net, diu. Confusió, manipulació... “Cal reparar moralment totes les víctimes i passar pàgina.”

La pèrdua de la guerra porta a la dictadura, a un context d'obediència total. La qüestió nacional catalana perviu, però. Agustí Colomines és professor titular d'història contemporània a la UB i director acadèmic de la Càtedra Josep Termes de lideratge, ciutadania i identitats. “Fan una guerra, però no resolen la qüestió nacional. El franquisme, tampoc. I torna a reaparèixer. El franquisme no dilueix el catalanisme ni la catalanitat.” De la mateixa manera que els historiadors veuen un esperit nacional ben viu a Catalunya, també n'hi ha que veuen en el PP trets que mantenen viva l'aurèola de vencedors de la Guerra Civil. Hi ha un moment clau, explica Colomines, i és el període de govern d'Aznar. “Comença una revisió de la història espanyola, però falangista. Expliquen la història que volen.” Contra la visió parcial, Colomines reivindica el dret a saber.

Hi ha hagut por. Indiferència. Però, i ara? “Ara vivim un gran canvi de mentalitat entre la gent. No li agrada el que passa. I el grup de gent a la qual no li agrada s'ha anat eixamplant.”

La guerra, continua explicant, “la van guanyar els valors més antidemocràtics, que vol dir rebuig de la democràcia, de les llibertats... Aquests valors es van manifestar en un context de dictadura sagnant i sí, ara la situació és una altra, però els components de modernitat continuen sense ser-hi.” Hi ha esperit de sotmetiment, de no crítica... En el conjunt de l'Estat, Catalunya representava una alternativa i ara torna a plantejar una alternativa. “L'Estat espanyol vol fer confondre aquesta crisi de model d'estat amb la crisi econòmica.” Com apunta Josep Maria Solé i Sabaté, catedràtic d'Història Contemporània i especialista en la Guerra Civil,“ara, a Catalunya, hi ha un nou moviment revolucionari, interclassista, mogut per raons més que econòmiques, i Espanya no se n'adona! Hem dit prou!”.

Si es fa referència a un passat encara molt més llunyà que el d'abans de la Guerra Civil, a l'any 1714, es podria dir que tres-cents anys després el riu torna a la seva llera. Catalunya vol tornar al seu propi ésser. Diu Solé: “Espanya ha trencat les regles: no ens accepten, no ens estimen, no ens han estimat mai, només volen els nostres recursos. La Transició no ens va tornar al 1932, i Catalunya va jugar aquesta carta...” “Espanya no respecta la voluntat dels catalans. I jo em plantejo: si, com a molt, podem ser uns deu milions, de què tenen por? De la nostra cultura?” Se li fa evident que el que més interessa de Catalunya són els diners. “Estem vivint un moment sense precedents a la història, impulsat per la societat civil. Els polítics hi són per no quedar enrere. Ningú va dir als ciutadans que deixessin les estelades als balcons... I les han deixat!”

Xavier Díez, historiador, professor de la Universitat Ramon Llull, no ho dubta: “L'ordre vigent a l'Estat té una data fundacional, l'1 d'abril del 1939. Bona part de la confrontació Catalunya-Espanya té a veure amb això.” Espanya, afirma, és un país fracassat, que no ha sabut gestionar les relacions de poder. “Catalunya és Espanya, sí, però no l'Espanya que s'imaginen, Catalunya és el que queda del'Espanya republicana. Molts republicans van poder fugir i tornar a una societat antifranquista i, això, a la resta de l'Estat va ser impossible, perquè havien mort o per la marginació, física i espiritual, de la qual eren objecte els vençuts.” Espanya i Catalunya estan abocats al conflicte. El desig d'independència amb el qual es manifesta el conflicte “té molt a veure amb la confrontació entre una visió democràtica i una altra d'autoritària”. L'única via possible que es perfila és la de la ruptura.

Pèrdues sense mesurar

Antoni Segura introdueix un tema difícilment mesurable, si no es va casa per casa. Més que històric, sociològic, però no per això menys real. Són les conseqüències de caràcter personal, anònim, quotidià, que han deixat la guerra i la dictadura com a regal enverinat: “Es tracta de la frustració d'un seguit de generacions. Penso en els que poc abans de la guerra, en el marc de la Segona República, van poder accedir a l'ensenyament a les Escoles Catalanes que depenien de la Generalitat i a les escoles que depenien de la República. Penso en tots els treballadors que van poder gaudir de la realització personal. L'Ateneu Enciclopèdic i Popular va arribar a tenir més de trenta mil associats, sobretot treballadors! Podien assistir a conferències, debats, classes...” La repressió directa va posar fi a tot allò. “Les més castigades van ser les dones. Van passar de l'oportunitat d'accedir a activitats intel·lectuals a ser confinades a ser aparells reproductors, sota la voluntat del seu marit. Ho hem oblidat, però per a qui ho va patir va ser terrible. Se'ls va negar l'autorealització.” La dictadura va trencar processos personals i tot això també va tenir un reflex posterior. “S'ha pogut veure en l'educació dels fills d'aquesta generació i la por... Tenim dades dels afusellaments, dels camps de treball, de les presons... Sí, el pitjor és la mort, per afusellament, o per una malaltia que no s'hagués manifestat de no haver estat a la presó. Però i els milions de vides frustrades, despolititzades a la força, sense ser afusellades? La petjada de la guerra i el franquisme és molt profunda i la por ha durat més que la dictadura.” I tanca amb la pèrdua que va suposar l'exili. “Catalunya va perdre l'elit cultural, sindical i política i una gran part dels professionals més ben preparats. I desenes de milers més es van perdre en la frustració i el silenci obligat de l'exili interior.”


L'inici de la dictadura


Capítol 100



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El Govern vol obrir en breu nous centres d’emergència per acollir menors estrangers no acompanyats

Barcelona

Omella reclama no caure en la “temptació de la divisió” ni de la “confrontació”

Barcelona
la videoteca

Un avi irlandès fa fugir tres atracadors armats

Catalunya rebrà 3.000 menors no acompanyats aquest any

Lleida
SILS

La Cuina de Sils compleix 25 anys

Invertiran un milió d’euros en el parc de bombers de Girona

girona

Una Santa Tecla multitudinària i polititzada

Tarragona
Festa Major de Barcelona

La Mercè trenca fronteres

barcelona
Festa Major de Barcelona

La Mercè trenca fronteres

barcelona