Hostes vingueren...

Ja ho diu la versió completa de la dita. “Hostes vingueren que de casa ens tragueren”. Una sentència de la saviesa popular que sintetitza un sentiment recòndit que des de fa temps pateixen els inquilins de la Barceloneta, i que aquests dies ha detonat en forma de protestes al carrer. S'ha dit i escrit, i amb raó, que aquestes expressions de malestar són conseqüència del turisme de borratxera i l'incivisme que fustiguen el barri. I és cert. Però hi ha més pòsit. Orgullosos i ufanosos de la seva pertinença a un territori amb unes peculiaritats molt específiques –la singular barreja de català i castellà que s'hi parla és genuïna d'allà–, els veïns amb més d'una nissaga i tota una vida viscuda al barri –ells quan parlen de la Barceloneta n'hi diuen així, el barri– no han digerit la brutal metamorfosi que aquest ha patit en la darrera dècada. Una mutació que s'ha manifestat en símptomes clínics com ara la desaparició de comerços històrics que han estat substituïts per d'altres –generalment espantosos– característics d'un model econòmic i cultural low-cost, o el lent, però inexorable, èxode cap a d'altres punts de la ciutat que han hagut d'afrontar alguns d'aquests veïns davant una especulació immobiliària canibalesca. I com a epicentre de tot aquest descontentament hi ha, per descomptat, el de l'allau turística. I aquesta no és la seva Barceloneta. Ni la que volen. Per això és simptomàtic, i molt, que un dels crits que aquests dies més es repeteixen en les mobilitzacions sigui: “Aquest barri no es ven”.

La manifestació de dijous a la nit va ser un episodi indicatiu que darrere l'enuig d'aquests dies hi ha alguna cosa més que una foguerada d'estiu més o menys orquestrada. Primer, pel seu volum, ja que va ser la més nombrosa fins ara. Els participants, almenys pels que sabem comptar, van ser uns quants més que els 500 que s'ha dit. Però, sobretot, era revelador el seu perfil. Hi havia des del nucli més contestatari de la Barceloneta, agrupat sota l'associació de veïns de l'Òstia, fins a famílies senceres, gent gran, joves de tots els plomatges i, en general, tot aquell magma de veïns que han fet del Club Atlètic Barceloneta –el club– la seva comuna i un dels últims grans fars identitaris del barri. Armats amb xiulets, cassoles i algun petard, els concentrats van recórrer carrers i places en un itinerari que, més aviat, s'anava improvisant i enmig d'un ambient desimbolt. Tot i el descontent. Que hi és. I així es va expressar. “La majoria de gent que viu aquí és gran i, des de fa temps, estem veient com se'ls empeny a marxar de casa per fer-hi apartaments turístics”, denunciava Manel Moscat, un dels molts participants. També, és clar, hi ha queixes per les molèsties que ocasionen visitants forans que allarguen les festes fins a hores més que intempestives –“hi ha dies en què dormir és impossible”, comentava una altra veïna– i per la proliferació de pisos turístics que s'ha encadenat en els últims anys, especialment dels que no tenen llicència. Amb clausurar aquests, però, no en fan prou. “No els volem, siguin legals o il·legals”, adverteixen.

Que la convivència, o més ben dit, la cohabitació, entre veïns i turistes ara mateix no és plàcida també va quedar patent dijous. No va haver-hi ni acaraments ni concentracions més o menys pujades de to davant els apartaments més conflictius, d'acord, però cada cop que la manifestació es creuava amb un guiri amb la cervesa a la mà, algunes mirades de reprovació eren eloqüents. Els turistes, però, no se sentien al·ludits. Ans al contrari. Alguns reien o feien gatzara davant d'un acte de protesta el qual ni sabien, ni volien saber, exactament de què anava.

El temps, i sobretot la perseverança que s'acrediti a l'hora de perseguir certes conductes incíviques i empresarials, mesuraran la capacitat que les aigües tornin a mare a la Barceloneta. Que és el més probable. Quin encaix reserva la Barcelona global a aquell barri, el barri, ja és, però, un altre debat. És, de fet, el debat.