Juntament amb Ignasi Vegas, de Cassà de la Selva; Sara Ollé, de Tarragona, i Àngela Amer, de Menorca, el banyolí Àlex Dilmé (1989) ha fundat Giants, una ONG que està enllestint un projecte per dur joguines a nens i nenes de les Filipines que la tardor de l'any passat el tifó Haiyan va deixar orfes.

Només un de nosaltres, l'Ignasi. Té una malaltia i havia creat una petita fundació per recollir fons per a la investigació i lluita contra aquesta malaltia.

Volíem començar alguna cosa tots plegats, però que no fos res empresarial. Pensàvem en algun projecte de caràcter social, vèiem que teníem la necessitat personal de no limitar-nos a donar una quantitat de diners cada mes a una entitat. Gràcies a Déu, disposem de formació i experiència i crèiem que podíem iniciar alguna cosa més important, més elevada. D'altra banda, ens vam adonar que molta gent no dóna diners a grans ONG perquè no saben on van exactament els diners. Aleshores vam pensar a fer alguna cosa que resultés molt propera, en què aquesta gent sí que pogués confiar. Per tant, tenim un doble objectiu: aconseguir que la gent doni i crear un projecte conjunt perquè teníem ganes de treballar plegats.

A diferència de la majoria d'ONG, nosaltres no hem nascut pensant en un projecte concret, sinó que vam crear l'equip sense tenir decidida una causa. Resulta que l'octubre de l'any passat l'empresa de l'Ignasi li va comunicar que el traslladarien a treballar a les Filipines. Al cap de poques setmanes hi va haver el pitjor tifó que hi havia hagut mai en aquell país, i va ser així que ens vam adonar que ja teníem una causa. Ens vam asseure tots quatre, vam acordar el projecte de les joguines i ens vam posar en contacte amb diverses ONG. Una va ser Streetlight, que gestiona uns orfenats. Els vam anar a veure per saber quines necessitats concretes tenien. Ens vam adonar que aquella mainada, malgrat que havien perdut la família en el tifó, eren feliços. Per tant, no havíem d'anar com el ric que ve a ajudar el pobre, volíem defugir aquesta imatge. El que realment no tenien aquella mainada eren perspectives de futur. A una criatura d'aquí li preguntes què vol ser de gran i et dirà “bomber”, “metge”..., allà no, aquells nens viuen el dia a dia, però sense futur, sense somnis. El tifó no només se'ls havia endut la família i la casa sinó també les il·lusions. Aleshores ens vam proposar canviar-ho, portant-los joguines, que és el que et permet somiar quan ets petit.

Moltíssim. En la feina arriba un moment que no estàs motivat. El projecte ens va motivar, vam començar a tenir ganes de fer coses. I pensa que ha portat molta feina, i que l'hem feta acabada la jornada laboral. D'altra banda, és una experiència que t'aporta molta formació, és un bon aprenentatge.

N'hem de parlar. Ara mateix tots tenim moltes ganes de seguir perquè, com deia, ha estat una experiència molt bonica i enriquidora. Però, d'altra banda, hem d'estudiar-ho, tots tenim la nostra carrera professional, de la qual vivim i volem veure si disposem de temps. En aquests moments no ho tenim gaire clar, la veritat.