Val més tard que mai

Davant de les darreres notícies al voltant de les mesures preses per alguns governs municipals de separar els actes institucionals dels religiosos dintre dels programes festius de caràcter local, major i patronal, he considerat oportú fer unes lleugeres apreciacions sobre la no interpretació de l'Himne d'Espanya en les processons.

La Marxa Reial o antiga Marxa de Granaders —denominació tradicional de l'Himne Nacional d'Espanya—, és una peça musical interpretada des del segle XVIII, llevant alguns episodis concrets de la Història d'Espanya.

Això no obstant, fou a partir de les estretes i interessades relacions entre l'Estat i l'Església —molt ben assentades i articulades a partir de la postguerra—, quan aquest himne formaria part de la vida quotidiana de tothom en ser part intrínseca i inseparable de les manifestacions populars de pietat (processons).

Així mateix, amb la imatge i conjunts escultòrics es va buscar un sentit clarament catequista de masses, situació aquesta que es multiplicaria en la dècada dels anys quaranta del segle passat, ambient que es va mantenir fins als anys seixanta i que va portar al carrer la vida religiosa, característica típica del nacional catolicisme espanyol des d'aleshores.

El Concili Vaticà II (1962-1965), va propiciar un clar apropament de l'Església cap a la societat contemporània, amb un esperançador compromís d'escoltar i comunicar-se amb la gent del poble.

A Espanya, un il·lustre valencià, el cardenal Vicente Enrique y Tarancón, com a president de la Conferència Episcopal Espanyola (1971-1981), ja ens parlava en la dècada dels anys setanta d'una clara aposta “progressista” per part d'alguns bisbes espanyols i, sobretot, d'unes necessàries i definitives relacions entre l'Església i l'Estat, més coincidents amb els temps esdevenidors.

A continuació, vindria el període de la Transició i la Constitució Espanyola de 1978, i fou a la mateixa Carta Magna on va quedar establert en l'article 16.3 el principi d'aconfessionalitat de l'Estat.

Amb tots aquests antecedents i, principalment, sent respectuosos amb la legislació vigent, cal dir que el repertori instrumental de marxes processionals a Espanya és fecund i d'una extraordinària qualitat musical. Compositors reconeguts com Emilio Cebrián Ruiz, Manuel López Farfán, José Blanco, Pedro Morales Muñoz, José Julio Vera Cuder i el genial Ricardo Dorado Janeiro, entre altres guardonats autors, han posat la seua empremta més personal sobre el paper pautat.

Aquest genuí patrimoni sonor compta amb obres tan inspirades com són el cas de Jesús Preso, Nuestro Padre Jesús, La Esperanza de Triana, Triunfal, Virgen del Dulce Nombre, Silencio Blanco, Getsemaní, Cordero de Dios, Oremos i Mater Mea, per citar unes quantes partitures destacades.

És evident que qualsevol d'aquestes pàgines musicals —tot un meravellós corpus de peces instrumentals i fins i tot vocals—, amb les seues emotives melodies harmonitzades i orquestrades de manera magistral pels seus artífexs, poden fer que tant els compassos d'introducció com els de la coda i la cadència final, siguen una mena de preludi i epíleg en les processons, respectivament; sense tenir la necessitat de recórrer a himnes patriòtics que representen un estat en concret.

De fet, l'himne nacional no és una peça que haja de relacionar-se amb alguna de les confessions religioses permeses i establertes dintre de l'estat espanyol, com que a més de poder ferir sensibilitats, no és una obra que es va compondre per aquest tipus d'actes, sinó més aviat per a altres esdeveniments al marge dels de temàtica religiosa.

Així doncs, ja és hora de fer un pas endavant en aquests temes, atés que estan creant confrontacions i problemes on no haurien d'haver-hi: —“Dad al César lo que es del César, y a Dios lo que es de Dios”.

La rica tradició musical tan arrelada a les nostres terres —també pel que fa a les formes musicals que dintre de la Música Sacra es refereix—, pot acompanyar d'una manera immillorable l'excepcional i singular patrimoni imatger que atresoren les nostres esglésies i llocs de culte.

Fins i tot, en el moment d'eixida i d'entrada de les imatges en els temples, perquè qualsevol mostra artística és patrimoni de la Humanitat, i la Història de la Imatgeria Religiosa també forma part del nostre llegat com a éssers humans des de temps immemorials fins als nostres dies, per a la nostra delectació i l'enriquiment de les Belles Arts.

(*) Joan Baptista Tormos i Capilla és autor de la Marxa Processional al Santíssim Crist de les Ànimes de la vila d'Albalat dels Sorells