Nàpols, ciutat oberta

Arribo a Nàpols vint anys després de la meva primera estada. Llavors em reberen 35 graus a l'ombra d'un agost tan insuportable com el juliol que acabem de passar; ara, ho fa un vespre sagrat de primavera —el divendres sant— cobert per un cel esplèndid on ja apunta el blau característic d'abril i la seva brisa tallant i entusiasta.

En posar peu a terra en aquesta ciutat de benvinguda, em ve al cap aquella magnífica pel·lícula de Rossellini, “Roma, città aperta”. No hi ha, però cap relació entre aquella Roma i aquesta Nàpols. Perquè aquella Roma que havia estat en mans del feixisme fins a caure en les de les “forces democràtiques del bé” (els Estats Units i l'Alemanya occidental de la guerra freda) apareixia retratada al film d'una forma tan crua que fins i tot va ser censurada durant anys i panys als països occidentals on es va passar. L'únic punt de contacte és l'adjectiu “aperta”, que s'hi adiu d'allò més amb la corba plàcida i sensual del golf napolità i també per haver estat la nina dels ulls de tots els aventurers i colonitzadors que hi han posat peu.

Un arquitecte a qui vaig entrevistar fa temps em va dir que Nàpols era la ciutat que més li recordava València. No hi he trobat jo tal paregut; en tot cas algun quartiere popular té una certa retirança al nostre barri del Carme. Al costat de Nàpols —i sense ànim de despertar la susceptibilitat del veïnat narcisista valencià— el cap i casal nostre para una mica provincià i faller, tot i que trobo que ambdues són filles d'una mediterraneïtat arrebossada de catolicisme anticlerical. I que quedi clar que, de la mateixa manera que no existeix una cuina mediterrània única (això és un invent de quatre espavilats que volen fer més diners encara dels que ja hi han fet elaborant menges força artificials), tampoc no podem parlar d'una cultura mediterrània única.

Tinc per a mi que Nàpols, la tercera ciutat més gran d'Itàlia, supera Roma quant a majestuositat i grandesa. En aquesta segona visita, a més, ha estat un descobriment d'allò més interessant l'arquitectura de la Nàpols burgesa, aquella que encara li va saber traure més profit a la lluna creixent que és el seu port.

Amb tot, abans d'arribar a Nàpols, cal sortir de casa pregant per una mica de sort i poc estrès, difícil de sortejar al metro i a l'Estació del Nord, pel munt de bosses que carregava el personal que també fuig de la nostra setmana santa. Però allò que vertaderament clama a Déu és el caos que vaig constatar a l'aeroport de Barcelona, fruit, en part, d'una organització negada. A tall d'exemple: en arribar a la Terminal 2, ens feren prendre un autobús per dur-nos a la Terminal 1 que recorre habitualment 7 km!

Quant a l'experiència més destacable durant el vol, a banda de la incomoditat dels aparells de Vueling que van annexos a un preu baix per tiquet, és que el seu personal hi mantindrà una actitud trilingüe —italià, català i castellà— tothora, llevat de les explicacions sobre normes de seguretat, on el català desapareix per art d'encantament.

La temperatura a Nàpols és agradable —16 graus— i ombreja sota un cel lleugerament ennuvolat. Baixo a la plaça Garibaldi, com tantes altres a Nàpols, en obres. Sembla que hi ha tantes restes arqueològiques per sota que, cada cop que fan un forat per ampliar el metro, es troben amb un tresor inamovible.

Encara que tard, la ciutat s'estén aquest divendres de passió amb entusiasme. Tot està obert i el tràfic és febril i caòtic. Tres fileres de cotxes i una corrua de motos ocupen dos carrils i avancen en ziga-zaga entre autobusos, tramvies i vianants suïcides. Hi són els amos del carrer. Els vianants ja fan prou si hi sobreviuen. Això sí: amb el Vesubi sempre com a testimoni de fons, pater familias d'una civilització única.