Somnis vessats

Hi ha una picabaralla entre les diverses tempestes que cobegen el jorn que malda per encetar-se. La dona jove camina cap al magatzem de cebes abillada amb un guardapols de ratlles, aliena a l'apatia que palesa el seu capteniment. S'hi ha entaforat els somnis a les butxaques, i ara és una voliaina de fusta banderejada pels llimerols d'una mar fictícia. Si la poesia s'endinsa pel rocam del dolor, encarrelles mots com sagetes cruentes. Corres sota la pluja i el teu plany competeix amb el seu clam, sobtadament un xiscle del sol t'ablama la pell amb la calidesa que tant frisaves.

Tres joves romanesos escorcollen l'herba silvestre, amb el que troben afaiçonen petits gavells de no se sap ben bé quina cosa. Al cap t'espeteguen xifres luctuoses, set-centes- mil famílies espanyoles no perceben cap ingrés, el trenta-set per cent no n'arriben a fi de mes, potser ja t'has empescat alguna cavil·lació amb aquestes dades, però és una realitat que t'esgarrifa. Els avis mantenen fills i néts, han de retallar en la pròpia alimentació, en despeses de salut, són el final de la baula. Aquest país està malalt, si ensopegues amb el mal disfressat d'àngel t'escanya l'ànima, t'arranca de soca-rel l'existència.

Tu saps que no hem nascut per ésser només un punt dins d'una estadística, i tenim el costum de posar-nos a les mans dels monstres glaçats, els lliurem la nostra confiança innocent. No hi ha cap compassió.

Tot d'una escombres el neguit, un glòbul de llum destria el garbuix del brancam, amanyaga el deler de l'aire, ara t'escau el roquissar assaonat del temps esborrallat. El nord vessa silencis entre les arbredes, fa gust de canyella, de vegades també de ginebre. A la Conca de Barberà et retrobes amb l'argent de les oliveres sota els espampolats núvols. A Montblanc t'encaterinen els arbres de l'entrada, la torre Portal de Sant Jordi, la dolça violeta. Des d'el Pla de Santa Bàrbara albires una ciutat emmurallada, celobert on la història ha restat entrampada.

El Segre llisca dissemblant en cada tram de l'odissea tenaç amb què s'enfronta coratjós, són nombrosos i evocadors els ponts que en tramunten els ribatges. Els vialets esdevinguts autovies són clivellats de túnels. La Valira d'orient, per Canillo i Encamp, el botorn del migdia ha quedat enrere. Incles, Soldeu, la brisaina, els remuntadors, terra nostra, país amitjanat, una mateixa parla per a lloar rodolins.

Des d'allà han vingut Àngels, Joan, la Montse, aquest estiu i ens han nascut delers de serralades als ulls. Els llacs de Tristaina, com sempre, no pots estar-te d'esmentar-ne els bells substantius, el llac de Juclar, el llac de L'illa i l'estany d'Engolasters. Les alzines, els roures martinencs, els avets que semblen irreals. Voltors tafurejant les rotllanes de l'anyil, els isards i l'òliba, potser hi ha centaures que, d'amagatotis, rondinen a les nits; el posat altívol, desmenjat, de la vaca bruna. Demà Ax- les- Thermes, però tu encara no saps ni tan sols que aquesta població existeix.