“L'Església m'ha ensenyat què és viure en una mentida”

No podia més, era una qüestió de dignitat. Volia dir a l'Església, als meus feligresos, al món, que sóc gai, que sóc feliç i, per fi, lliure. Que estic lliure de qualsevol sentiment de culpa, que no em sento un malalt, que el que faig no és fastigós. Vivia en un estrès horrible per haver-me d'amagar perquè ningú descobrís que era gai i més en un lloc com la Congregació de la Doctrina de la Fe, on treballava, totalment homòfoba. Al contrari que el papa Francesc, que és una gran esperança dintre de l'Església i predica l'Evangeli sense condemnar, que entén el misteri de l'home, la Doctrina de la Fe només condemna i considera les relacions homosexuals inhumanes. Doncs no: jo sóc humà i homosexual. Dir-ho ha estat un alliberament i un acte de protesta. Ha estat un procés de maduresa i d'acceptació de la meva sexualitat.

...que l'Església vol amagar. A la Congregació de la Doctrina de la Fe diuen: “Això no fa amb nosaltres, l'homosexualitat no existeix, a nosaltres no ens toca, és una cosa lletja, bruta, s'ha d'odiar.” A mi l'Església m'ha ensenyat a viure en una perfecta mentida. Però dintre de l'Església l'homosexualitat és viva, existeix. Potser el percentatge és més gran i tot que en la societat en general.

Sense la seva determinació, sense el seu suport i el seu sacrifici, que ha demostrat com m'estima i m'ha ajudat a sortir del fosc armari on he viscut... com podia no presentar-lo? Ell ha transformat la meva por en amor.

El celibat és realment un problema molt greu que hi ha dintre de l'Església. No és una veritat de fe, és una disciplina de l'Església catòlica que s'ha de tractar des de la perspectiva de la llum de la realitat. A les esglésies orientals es permet als capellans casar-se o mantenir-se cèlibes. Però casar-se amb una dona!, cosa que a mi tampoc em serviria. Cal tractar la sexualitat de manera real... el problema de l'Església és l'orientació sexual que no està acceptada. L'Església no ha fet el pas intel·lectual i espiritual d'acceptar i acollir totes les opcions sexuals. I això ho ha de fer per mitjà de la ciència! Els passos que fa el papa Francesc no els segueix la Congregació que fixa la doctrina.

He perdut la feina al Vaticà i segurament no podré exercir de sacerdot. Però ho haig d'afrontar... sempre és millor que viure en fals. Era insuportable continuar amb aquella vida. Jo a l'oficina els volia cridar: “Ens hem d'informar, parlar de medicina, de biologia... no ens tanquem, hem de fer cas a la ciència moderna!”

L'Església ens ha de donar esperança i fins ara no ho ha fet; no només no ens ha tolerat, sinó que ens ha tractat com a delinqüents. Jo veig per la televisió que Estat Islàmic agafa els homosexuals i els assassina tirant-los des d'un precipici... i és horrorós. Però psicològicament i espiritualment, no ha fet el mateix l'Església catòlica que Estat Islàmic? El mal que pot fer l'Església és immens... imagini's que els pares d'un noi gai segueixen fidelment el que diu l'Església. El seu fill immediatament està triplement condemnat, per la societat, per la seva Església i per la seva família. Això és terrible. Ningú sap el mal que fa això. Però Déu no volia això... Déu no és un monstre, coneix la nostra vida i l'accepta. Crist ens estimava tant que es va encarar en cada un de nosaltres.

Abans de conèixer la meva parella ja feia anys que venia a Catalunya i conec el país i el seu tarannà... conec l'Església catalana i la seva singularitat. Sempre he sentit una gran admiració pel sentit de fe del país, que viu un catolicisme més reflexiu. Jo vaig viure un catolicisme així a Suïssa, on vaig estudiar al seminari, un catolicisme capaç d'enfrontar la realitat sense condemnar, capaç de dialogar.

I tant. L'Església catalana no només és més reflexiva, com deia. També és més lliure, allunyada del folklore i l'ostentació, està molt identificada amb el país, amb la seva llengua i reivindica la seva singularitat. Té un tarannà i un carisma molt diferents de l'Església espanyola. Jo ho veig una mica com l'Església suïssa i la polonesa. A Polònia, el meu país, el catolicisme ho embolcalla tot, ofega més, domina. Però les esglésies, tot i que siguin diferents, treballen pel bé comú. L'Església ha de respectar totes les sensibilitats, les diferents identitats. Dels catalans jo he après molt sobre el respecte vers els altres. Els catalans a mi sempre em diuen: “Som una nació pacífica, no ataquem ningú però defensem la nostra identitat perquè hi tenim dret.” Dret? Jo els dic: “Teniu el deure de defensar la vostra identitat.”

La doctrina social de l'Església està clarament a favor de l'autodeterminació dels pobles i les nacions. Aquest dret a la identitat és totalment cristià.

Això és política, política que fan persones d'Església. Jo quan veig que organitzen una oració, una oració!, que és l'element més important d'un cristià per apropar-se a Déu, per la unitat d'Espanya, per exemple, és que m'esgarrifo! M'entristeix molt. Que algú s'atreveixi a fer servir una oració gairebé com una arma de batalla, contra algú, això és inadmissible com a cristià. Crist mai va resar en contra de ningú ni contra un dret!

Jo crec que encara no es coneix prou... Aquest és el problema, quan es coneix l'altre desapareixen totes les pors i es comença a entendre... i es comencen a entendre els seus drets, les seves raons. Penso que encara s'ha de fer molta feina per donar a conèixer la realitat de Catalunya.

El Vaticà no pot anar contra la doctrina social de l'Església. Penso que el Vaticà actuarà exactament igual que ho faran la resta de països i no es negarà a acceptar una Catalunya independent. El que passa és que els països són força pragmàtics i afronten la realitat quan passa, quan es posa damunt de la taula. Això és una gran esperança per a Catalunya. No només és una gran esperança, és la certitud que el procés tirarà endavant. El Vaticà no anirà contra la doctrina social i Europa no pot anar contra els drets humans. Els catalans estan duent el procés d'una manera exemplar, Catalunya és una nació europea i jo estic segur que en total fraternitat la Unió Europea serà capaç de defensar això que són els nostres valors: els drets dels individus, els drets de les nacions. Europa és casa dels drets humans, això és profundament cristià.