“Els veïns del Turó hem lluitat molt”

“S'han aconseguit moltes coses al Turó de la Peira i ha estat gràcies a la lluita de l'associació de veïns.” Ho diu, amb coneixement de causa, Antonia Pazos, una de les veïnes del barri que vivia en un dels blocs enderrocats pel mal estat de les biguetes fabricades amb ciment aluminós. Als 74 anys, i malgrat els seus problemes de mobilitat, encara va a les reunions de la junta de l'associació, amb la qual ha col·laborat sempre. L'Antonia viu ara amb el seu marit, Ángel Gómez, de 78 anys, en un pis del carrer de Montsant. Està situat només uns números més enllà del bloc que es va enderrocar i on el matrimoni va veure créixer els seus tres fills.

L'Antonia va arribar a Barcelona des d'Algesires l'any 1964, després de casar-se amb l'Ángel. El matrimoni va rellogar una habitació en un pis del carrer d'Amílcar i el 1969, quan el seu primer fill tenia tres anys i l'Antonia tornava a estar embarassada, van llogar un dels domicilis de l'illa Q del Turó de la Peira a un particular. La parella va acabar comprant el pis i el 1986 l'Antonia es va fer càrrec d'una papereria quiosc, també al carrer de Montsant. El diumenge en què es va ensorrar l'edifici, una clienta la va avisar del que havia passat i, quan el seu marit va baixar per donar-li un cop de mà, ella va dirigir-se al carrer Cadí. “Hi havia un munt de mobles i tot de coses enmig del carrer”, recorda.

A partir d'aquí els veïns es van començar a mobilitzar. “Vam iniciar la nostra lluita i les manifestacions; ara ho explico amb un somriure, però hem plorat molt”, relata. Els veïns ho han passat malament. “El meu fill es va casar el març de l'any següent i aquell dia vam baixar al portal a esperar els familiars perquè teníem por de reunir-nos molta gent a dins de casa, pensàvem que s'esfondraria”, comenta. La família va anar a viure al nou domicili l'any 2002, fa tretze anys. “Estem tornant a pagar per un pis, quan l'altre ja l'havíem pagat”, diu l'Antonia, resignada. I, de seguida, afegeix: “Tot això, però, no ens ho van regalar, vam lluitar molt per aconseguir-ho.” Ella recorda especialment dos companys històrics de l'associació que ja han mort: Rafael Lora i Pilar Espuña. Té, també, una espina clavada: “Em dol que molts veïns no es moguessin i que algunes persones marxessin de l'associació després d'aconseguir un pis.”