Nàpols com a «melting pot» de la Mediterrània

Aprofito la darrera festivitat pasqual per visitar el centre històric del Nàpols més “turistitzat”. L'oratge no acompanyarà en tot el dia a causa d'un fred sacsejat pel vent i la humitat que et traspassa la pell i et congela la sang. Amb tot, no ha aconseguit que els napolitans se'n tornin enrere i abandonin la ciutat a les forces de la natura ni tampoc que els venedors de viandes no hi traguin els seus magnífics productes, malgrat una celebració catòlica festejada entusiàsticament pels naturals de la ciutat.

El centro storico és una combinació urbanística fascinant de monuments religiosos catòlics, obradors de pizzes i mercats de carrer. Les vies principals des de sempre, la Spaccanopoli i la dei Tribunali, combaten per posseir una de les més elevades concentracions d'edificis religiosos d'Europa, farcides de destacables peces escultòriques i pictòriques. La capella de Sansevero, amb una història familiar truculenta (quina família no en té una?) té, entre d'altres, el magnífic Cristovelato (1753)de Giuseppe Sanmartino, amb un tractament del llenç sobre un cos humà perfecte i amb un posat de cansament i serenitat que bocabada.

Un altre conjunt imponent és el Complesso Monumentale di San Lorenzo Maggiore, d'estructura gòtica però amb afegitons barrocs, sortosament retirats. Per sota hi ha la Nàpols grecollatina, aquella que va acollir sense tants miraments com l'actual Europa immigrants d'arreu. Hom podria passar-s'hi 3 o 4 dies i quedar-n'hi molt per veure. Detall curiós és que els napolitans mantenen intacta la seva adoració per un llarg seguit de sants, encara que san Gennaro, amb “base” a la catedral, és el que s'endú la palma, com també són l'arquitectura i l'escultura les que s'enduen la palma davant la pintura, malgrat les magnífiques mostres a la ciutat.

El llistat de places i manifestacions arquitectòniques catòliques variades podria fer-se aquí inacabable i de poca utilitat, ja que hi ha prou guies sobre Nàpols on la persona interessada pot trobar el que hi busca. Indubtablement, davant una ciutat com aquesta les tres manifestacions urbanístiques “en vertical”, procedents de períodes històrics diferents, amb què és estructurada sigui un dels detalls més significatius, com també ho és la gran separació que hi ha entre aquesta urbs antiga, producte de l'església i l'aristocràcia encara que habitada fonamentalment pel poble, i la vuitcentista, expressió d'una burgesia que s'estén progressivament cap enfora. Trets que marquen la diferència entre les dues manifestacions és l'amplària dels carrers de la segona i l'estretor de la primera, o la barreja d'olors a resclosit, suor, menjar, espelmes i encens d'església de la primera i a mar de la segona en aquest melting pot de la Mediterrània que projecta la seva intensa complexitat cultural i racial en la seva gastronomia. Caldria també matisar que la Nàpols burgesa enriquida pel comerç marítim marcaria la seva diferència de manera més acusada amb l'aristocràtica que no pas amb l'eclesial, sempre respectada pels seus habitants.

I, per tancar aquesta reflexió urbanística d'anar per casa, confirmo que he trobat per primer cop un punt de contacte amb València: els grans patis interiors dels edificis, que a Nàpols han esdevingut veritables pàrquings casolans.

Finalment, en aquest districte antic m'he trobat “físicament” amb aqueixa meravella que són els Betlems napolitans i els Pulcinelle de la commediadell'arte. Hi ha força obradors amb artistes respectuosos amb la tradició però també innovadors. És el cas d'UldericoPinfildi, amb figures de gran elegància. No he visitat encara les meravelloses Nativitats dels museus, però puc afirmar que les cares de les figuretes que he observat estan clarament extretes de les cares dels napolitans d'ara mateix.