20.000 venedors ambulants
El 80% del poble gitano viu de la venda al carrer
Aquest col·lectiu es dedica al tèxtil i a la sabateria
La majoria de fruiteries s'estan quedant a mans de joves marroquins
L'activitat no computa al PIB
Es calcula que segons dades de la Unió de Venedors Ambulants, UVA, unes 20.000 persones treballen en la venda ambulant a Catalunya. El 80% del poble gitano català viu de la venda ambulant i, alhora, és el responsable d'un 80% de parades de tèxtil i sabateria ambulants.
Segons les estimacions de la Unió de Venedors Ambulants, entre un 5% i un 10% de persones que es dediquen a aquesta activitat són marroquins, tots homes. Són els que es dediquen principalment a la venda de verdura i fruita.“D'aquí a uns anys seran els màxims venedors de fruita i verdura, perquè tots els venedors d'aquest ram autòctons que es jubilen traspassen la parada a un marroquí. Són molt treballadors i complidors amb els pagaments”, explica Mas Bel, president de la Unió de Vendors Ambulants. En els mercats, els pakistanesos i indis són els principals responsables de la venda de bijuteria. Les xurreries i les parades d'animals, sobretot d'ocells, estan a mans d'autòctons, igual que les parades de confecció de més qualitat. El retrat dels comerciants que es dediquen a la venda ambulant és, certament, difícil, atès que no hi ha cap tipus de cens oficial, es queixa aquesta entitat, l'única del sector, associada a la Confederació del Comerç.
Fins a l'any 2015 a Catalunya no hi va haver cap decret que regulés la venda ambulant. Fins aleshores amb una llei de la Unió Europea del 2006, totalment rebutjada pel sector i mai aplicada, es pretenia regular un sector que, de sempre, “funcionava sol”.
“Fins que no hi ha hagut regulació els ajuntaments i, moltes vegades empreses subcontractades, feien com els antics senyors feudals: et cobraven un tant, el que volien, perquè el paradista plantés la seva parada, massa sovint amb abusos i xantatges mafiosos per obtenir els millors llocs o més espai etc.”, explica Antoni Mas Bel, fundador i president d'honor de la Unió de Venedors Ambulants, que ja té més de 600 socis.
“Tot i la llei, avui cada Ajuntament o cada empresa subcontractada per negociar l'ús de l'espai públic on es fa el mercat cobra el preu que vol i té els seus criteris propis. Encara no hem aconseguit unificar criteris. Tampoc no hem aconseguit que hi hagi un carnet de paradista, que serviria per regular el sector”, denuncia Antoni Mas.
El món de la venda ambulant –amb centenars d'anys d'antiguitat– és molt més complex del que sembla. No hi ha dades fiables, no hi ha xifres oficials... és un sector que, segons Antoni Mas, ocupa milers de persones molt modestes però també mafiosos que s'han fet rics. I mou grans quantitats de diners. Paradoxalment, explica Mas, “l'activitat econòmica que genera la venda ambulant no computa al PIB”.
Qüestions de llenguatge
Els professionals de la venda ambulant no estan d'acord en com se'ls denomina. “És vergonyós que es parli dels «manters» com de venedors ambulants. Ells no són venedors ambulants. Ells no són autònoms, venen coses robades... no es pot dir que siguin comerciants”, es lamenta Antoni Mas Bel. Tampoc els agrada que els diguin marxants o paradistes. “Som botiguers de carrer”, reivindica.
Fins a l'any 2006, que la Unió Europea va decidir promulgar una llei per regular aquesta activitat, els ajuntaments donaven a un venedor ambulant una parada al seu mercat i, mentre anessin pagant el que s'havia pactat, la parada era per ells, per a tota la família i la podien deixar en herència a un fill o filla.
La UE va voler posar fi a això. Va establir que les parades s'havien de negociar als mercats anualment i que no podien ser hereditàries. “Ningú hi va fer cas menys a Catalunya. Aquí vam ser més papistes que el papa i tothom es va revoltar. Aleshores Madrid, amb Esperanza Aguirre al capdavant, va decidir allargar el període de concessió de les parades fins a 15 anys, renovables a 15 anys més”, explica Antoni Mas. “Nosaltres volíem les mateixes condicions que a Madrid i no va ser fins l'any passat que ho vam aconseguir. Ara tenim concessions per 15 anys per llei”, explica.
El 2009 es va fundar la Unió de Venedors Ambulants per actuar amb relació a la falta de normativa pròpia, per lluitar contra la normativa europea que ningú volia i per reivindicar més seguretat contra els abusos que es produeixen als mercats. “Hi ha mafiosos que diuen a un venedor que pagui tant per poder continuar al seu lloc... sovint, els ajuntaments ni ho saben. I els venedors paguen perquè tenen por”, admet Mas. Amb el decret del 2015 (decret 162/2015, de 14 de juliol, de venda no sedentària en mercats de marxants) “en teoria s'ha acabat l'amiguisme”.
Justament, per competir en igualtat de condicions amb ajuntaments i empreses concessionàries, el 2011 membres de la Unió de Venedors Ambulants van crear Mercats Catalans, per dirigir i gestionar mercats ambulants arreu del país. Antoni Mas també és el president d'aquesta entitat sense ànim de lucre que avui gestiona 5 mercats. “Gestionar vol dir pagar a l'Ajuntament el que demana per ocupar l'espai, recollir nosaltres els diners dels venedors ambulants, deixar l'espai net quan s'acaba el mercat setmanal, fer actes d'animació per revitalitzar el sector, intentar que el mercat tingui qualitat, que es retoli en català...”, explica Mas. “Això de la llengua és important. Tenim molts venedors que són marroquins i els ho diem... parla als clients en català i estaran més contents”, explica.
Els mercats són un reflex dels temps que es viu i avui un dels problemes amb què es topa és la venda de roba de segona mà. “S'ha posat molt de moda. En els nostres mercats limitem les parades a dues perquè hem comprovat que aquest tipus de parada acaba fent mal a la resta”, manté Antoni Mas. Assegura que “molta gent que ven roba a 1 euro, ven roba de segona mà sense dir-ho”.