Treballar molt per guanyar poc

Les coses han canviat molt els darrers anys i els venedors ambulants avui s'hi guanyen poc la vida. “Abans la gent comprava molt al mercat perquè les coses eren més barates. Ara, amb la competència de les grans superfícies, no fem res”, s'exclama en Lluís, que té una parada de roba de dona, jaquetes, jerseis i camises, sobretot, amb la qual recorre sis mercats setmanals, un cada dia menys el dilluns, que fa festa. “Ara al Carrefour ho troben barat però, sobretot, ho troben còmode perquè hi poden anar amb el cotxe i aparcar fàcilment”, especifica. I assegura que una altra cosa que ha fet molt de mal als marxants, com ell s'anomena, és que “les grans superfícies han posat de moda que si una cosa no la vols et tornen els diners”. “I nosaltres això no ho podem fer”, assegura.

La Vicenta, que els dimarts és veïna d'en Lluís al mercat de Montgat, hi està d'acord. Ella fa vint anys que té una parada de roba
interior i afirma que avui quasi totes les seves clientes són grans: “Abans aquí venien moltes dones joves i compraven. Ara la majoria de dones treballen fora de casa i si no és cap de setmana ja no vénen. Si van a comprar ho fan cap al tard, quan pleguen de la feina, i a aquella hora se'n van a un centre comercial.” Les vendes han baixat molt, conclou, “i és difícil pagar-ho tot i fer diners”. “Anem tirant i prou”, manté la Vicenta.

La feina de comerciant als mercats és dura. Llevar-se molt aviat al matí, muntar i desmuntar la parada i fer, normalment, un munt de quilòmetres. A Montgat s'hi han posat a quarts de vuit del matí, una mica més tard del que era habitual en “els bons temps” i plegaran cap a les dues. “També això ha canviat. Abans s'anava més aviat però ara les coses també són diferent: les mares que no treballen van a deixar els nens a l'escola i després, en comptes de venir directe al mercat, primer se'n van al bar a esmorzar”, diu en Lluís.

Les tardes són per anar a comprar el material, organitzar-se i
fer papers. Els venedors ambulants es queixen que han de pagar molt: a l'Ajuntament, per la llicència i als autònoms i que els números no els surten. “Si algú vol anar a un mercat a vegades s'està anys demanant la plaça i quan l'obté li fan pagar molts diners. Hi ha màfies però a vegades és el mateix Ajuntament que et diu que has de pagar per no sé quines despeses”, diu en Lluís.

“Jo haig de tenir dues feines.
De dilluns a divendres treballo a les tardes en una empresa de disseny i de dimecres a diumenge, a més, vaig durant els matins al mercat per arrodonir el sou”, explica una venedora que des de fa trenta anys despatxa darrere una parada de roba infantil. Primer
ho va fer ajudant la seva mare i
ara en solitari. “Jo venc roba feta aquí, a Igualada, a Manresa, roba de qualitat, un bon producte. Però no puc competir amb els xinesos, que han rebentat el mercat. Ells venen més barat del que jo compro a preu de cost. A una qualitat ínfima, però a la gent li és igual”, es queixa. I manté que en aquest país “s'ha destruït la indústria tèxtil”.