El català irromp en el procés

La presentació del manifest de l'associació Llengua i República Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent ha situat la qüestió lingüística en el debat sobre el futur d'una eventual república catalana i ha provocat discussions i retrets, alguns pujats de to, entre polítics, i d'altres de molt encesos entre
experts en llengua.

Els lingüistes, que fins ara s'havien mantingut al marge del debat –o el no-debat– sobre quin ha de ser l'estatus de les diverses llengües en una Catalunya independent, s'hi han abocat de ple. De fet, obrir aquest debat era un dels objectius del grup Koiné, impulsor de l'associació Llengua i República i del polèmic manifest.

“En els últims anys s'ha ignorat el debat lingüístic perquè hi ha molts tabús, però ara és el moment de parlar-ne”, explica Diana Coromines, editora, periodista, traductora i membre del grup Koiné, que lamenta les “interpretacions malèvoles” i de “nivell baix” del manifest, com la que va fer el cap de files de Catalunya Sí que es Pot al Parlament, Lluís Rabell, que va qualificar el text de “racista”.

Francesc Xavier Vila, sociolingüista crític amb el manifest, no va tan lluny, però sí que veu “poc empàtic” el to del text en aspectes com la referència a la immigració com a “instrument involuntari de colonització lingüística” i retreu als impulsors que “posin l'èmfasi a transformar la manera
de veure la realitat” en lloc d'“incidir en les estructures de poder”.

Per Vila, que defensa una “oficialitat asimètrica” de les llengües en què el català sigui “la primera llengua oficial i representativa del país” i al castellà se li reconeguin “usos oficials”, cal centrar els esforços a contrarestar “un model econòmic que juga en contra” del català. Entre els factors que incideixen en el poc ús del català –assenyala–, hi ha la baixa natalitat dels catalans i les freqüents onades d'immigrants, que vénen a fer feines de baixa qualificació i mal pagades que no els faciliten l'adopció de la llengua del país.

Joaquim Arenas, ideòleg del model d'immersió en català a les escoles i president de Llengua i República, lamenta que s'hagi fet una lectura esbiaixada del manifest. “El franquisme va utilitzar la immigració per fer desaparèixer el català”, afirma Arenas, que recorda que aquest és un fet documentat perquè va ser reconegut per les mateixes autoritats del règim. El president de Llengua i República remarca, però, que gràcies als immigrants el català ha guanyat 3 milions de parlants: “Molts van lluitar per la democràcia i per l'escola en català.”

L'enquesta d'usos lingüístics de la població del 2013, l'última que s'ha publicat, ofereix algunes dades inquietants i d'altres d'encoratjadores per al català. D'una banda, mostra una davallada en el percentatge de població que tenia el català com a llengua inicial el 2003 respecte al 2013 (36,2% el 2003 i 31% el 2013) i com a llengua habitual (46%
el 2003 i 36,3% el 2013). En canvi, la diferència en contra de 24 punts que té amb el castellà en percentatge de llengua inicial es redueix a 11 punts quan es pregunta als enquestats amb quin idioma s'identifiquen.

“Això vol dir que el català té una relativa capacitat d'atracció”, opina Miquel Àngel Pradilla, professor de sociolingüística de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Pradilla admet que el català té una “feblesa importantíssima en els usos”, però també hi veu “fortaleses”. “No comparteixo el determinisme fatalista”, diu el professor de la URV, que demana que, a l'hora d'analitzar la situació de la llengua, es tingui en compte la “base demolingüística”. “Un terç de la població de Catalunya té com a primera llengua el català i la meitat el castellà”, i això –avisa– no es pot ignorar.

Arenas alerta que aquestes dades són prou importants per reaccionar abans no sigui massa tard. “Es considera que quan una llengua baixa del 30% de parlants inicials està en procés de desaparició.” Per això critica que es vulgui “tapar la realitat lingüística”.

Tot i el rebombori que ha provocat el manifest, el text no es pronuncia sobre l'oficialitat de les llengües perquè els seus redactors consideren que aquesta és una qüestió que s'ha de debatre de manera democràtica.

Arenas aposta perquè el català tingui un paper preeminent i es “promogui el plurilingüisme”, com també fa Coromines, que advoca per fomentar el “multilingüisme”, però avisa que “el català ha de ser el punt de trobada”. Vila coincideix a demanar per al català la condició de “llengua de trobada”, això sí, “sense amenaçar la resta de conciutadans” que no el tenen com a llengua pròpia, mentre que Pradilla és partidari de caminar “cap a la preeminència del català” sense “aixecar cauteles importants entre els castellanoparlants”. Les diferències no semblen insalvables.