Societat

VIOLETA QUIROGA

EXPERTA EN EL FENOMEN DELS MENORS ESTRANGERS NO ACOMPANYATS

“Calen centres terapèutics i d'atenció a la salut mental”

“És una assignatura pendent pel que fa a la infància i l'adolescència en general, no només en el cas dels menors no acompanyats”

“Cada cop hi ha més nois que necessitarien un internament puntual en centres terapèutics mentre es refan”

“Els joves sense llar han de tenir un habitatge assegurat per poder treballar un procés d'inclusió”

Els petits ‘harraga'
Violeta Quiroga és doctora i llicenciada en antropologia social i cultural, i diplomada en treball social. És autora d'Els petits harraga. Menors immigrats irregulars no acompanyats d'origen marroquí a Catalunya (2003), la primera tesi doctoral sobre el fenomen a l'Estat. En aquell moment, Quiroga volia entendre la realitat d'aquests menors, els motius de la seva arribada sobtada i la frustració que manifestaven. Han passat uns anys i ara és ella qui, pacientment, ofereix respostes a qui vol saber una mica més sobre aquests joves marroquins que cremen la seva vida per creuar l'estret.

Violeta Quiroga exerceix com a professora al departament de treball social de la Universitat de Barcelona (UB) i és experta en infància i adolescència en risc social, principalment en contextos migratoris. És investigadora del Grup de Recerca i Innovació en Treball Social (Grits) de la UB i membre fundadora de l'associació IFAM, d'investigació social aplicada. Ha desenvolupat diversos projectes de recerca en què s'investiga a fons el fenomen dels menors estrangers no acompanyats a Catalunya i coneix bé la realitat dels joves que des de fa mesos deambulen pel districte de Ciutat Vella, enganxats a la cola.

Tot i que ara és notícia, el fenomen dels menors estrangers no acompanyats no és pas nou...
El primer menor no acompanyat detectat a l'Estat va arribar a Extremadura el 1993 i, a Catalunya, el fenomen es comença a detectar entre el 1996 i el 1997. La pujada màxima va arribar el 2002, amb 1.139 menors acollits. El sistema de protecció no estava preparat i es va desbordar, una situació que va fer replantejar tot el sistema.
Fa més de 15 anys, doncs, que aquest fenomen va començar. És cert, però, que hi ha pujades
i baixades, i que es van repetint situacions que ja s'han donat. L'any 2000 hi havia aproximadament 75 menors encolats al carrer, a la plaça de Catalunya.
Per què decideixen venir?
Estem parlant de joves d'entre 16 i 17 anys, és a dir, a la vora dels 18. Emigren imitant els seus adults, però ho fan de manera diferent. Els menors, sobretot els del nord del Marroc, ideen una nova manera de venir –a sota d'un camió o d'un autobús– i ho fan per buscar-se la vida, per treballar. Són nens de famílies amb dificultats, però estructurades. S'estimen els seus fills i, en molts casos, no voldrien que haguessin vingut.
En quines condicions arriben?
No arriben en les millors condicions, ni físiques ni mentals, fan un llarg camí fins a arribar a casa nostra. Hauríem de veure què ha passat amb aquests menors no acompanyats que han passat pel nostre sistema de protecció. Alguns d'ells, sobretot d'entre els que van arribar durant els primers anys del fenomen, són a la presó. Sobre això, però, no hi ha informació i s'hauria de fer una recerca en profunditat. Molts d'aquests menors pateixen durant el procés i, com més joves arriben, més fàcil és que estiguin en una situació de risc social. Tot i que els menors i joves que malviuen al carrer són un grup reduït, cal buscar alternatives d'inclusió a casa nostra. No és fàcil passar nits al carrer, passar dies sense xarxa i, emocionalment, aguantar la pressió de dir a la teva família que estàs bé, quan en realitat estàs dormint al carrer. I aquí apareix el tema de la salut mental. Quan més pressió i més dura és la vida, més fàcil és que acabis desenvolupant aquest tipus de patologies.
Quina situació es troben els joves quan ja són aquí?
Es troben amb un sistema de protecció que tracta de tenir cura d'ells. Ells vénen amb expectatives d'aconseguir els papers, formar-se i treballar, però durant els primers anys el procés administratiu va ser molt lent i van començar les fugides dels centres. El sistema de protecció es va anar adaptant i, a mesura que el procés s'agilitzava, va poder regularitzar la seva situació, formar-los i aconseguir que trobessin una sortida.
Fins que va arribar la crisi...
Amb la crisi, totes les oportunitats laborals es trenquen i els nois comencen a estar molt de temps als centres, com passava durant els primers anys del fenomen. Els professionals, doncs, han de tornar a treballar la llarga durada i defensar que, mentre estiguin sota protecció, s'han de formar. El cas és que, si abans un jove es formava en un curs i de seguida trobava feina, ara potser arriba a la majoria d'edat amb més formació i sense haver trobat cap sortida. Les seves expectatives i il·lusions es veuen truncades i hem de pensar que són adolescents.
Per què hi torna a haver joves que inhalen cola?
En moments de desesperació i en una situació de carrer, és la substància més barata. A l'hivern, la cola evita que tinguis fred i gana i la inhalen en grup perquè dóna seguretat. Quan estàs encolat ets vulnerable i, si vas en grup, dóna un cert respecte. Per tant, ni la ciutadania et molesta ni tu estàs en condicions de molestar. Quan tenen l'oportunitat, però, consumeixen altres tipus de drogues.
Com es pot entendre que la Generalitat digui que no té identificats aquests menors?
Segur que saben qui són. És un gruix petit, van entrant i sortint del sistema de protecció i no sempre són els mateixos. També hi ha majors d'edat, nois que ja són fora del sistema i que no han trobat una sortida. Són joves sense sostre i hem de poder donar-los un servei diferenciat. Si es treballa amb ells, és prou fàcil retornar-los cap a processos d'inclusió, però falten dispositius. Per poder fer-ho, és bàsic que tinguin un habitatge assegurat, amb un vincle educatiu. Una pensió és millor que dormir al carrer, però emocionalment la soledat és igual de dura i no
es treballa el vincle. La meva experiència em diu que la frontera entre la inserció i l'exclusió la marca el vincle educatiu.
El sistema està preparat per atendre aquests menors que entren i surten?
Els centres d'acollida hi són, però parlem de menors que estan en una situació de degradació personal. S'han de refer, s'ha
de fer un treball individualitzat amb ells, i no és fàcil. En alguns casos s'aconsegueix i en d'altres no perquè el moment maduratiu no és l'adequat. També hi ha menors amb problemes de salut mental. Hi ha molt pocs centres terapèutics i en calen més, perquè cada cop hi ha més nois que necessitarien un internament puntual mentre es refan, ja sigui per un problema d'addiccions o de salut mental. Hi ha una demanda dels professionals de centres terapèutics, d'atenció a la salut mental i de diversitat funcional. És una assignatura pendent pel que fa a la infància i l'adolescència en general, no només en el cas dels menors no acompanyats.
Quan parlem de menors estrangers no acompanyats ens referim sempre a nois. Les noies emigren?
Les noies arriben, però en circuits molt més ocults i marginals. Hi ha nenes que no són detectades, però perquè no fan una ocupació de l'espai públic, a diferència dels nois. Ells arriben sota un camió o en pastera i són molt més visibles al carrer, mentre que elles vénen de forma diferent. Un primer cas seria el referent a la prostitució i l'explotació sexual. Aquí jo parlaria de dos tipus de noies. En el primer cas són treballadores sexuals, joves a la vora dels 18 anys que arriben després d'haver tingut un joc amb el món de la prostitució en els seus països d'origen. Jo he entrevistat noies de 24 i 25 anys que han vingut com a menors, que sabien perfectament el que venien a fer i que et diuen que no volen deixar la prostitució perquè almenys aquí guanyen diners. Després hi ha joves que són explotades sexualment, que arriben enganyades a través d'un suposat xicot o amic. Pensen que vénen a treballar i es troben amb un altre panorama que no és el que buscaven. Aquí trobem noies de l'Europa de l'Est i també nigerianes.
Quins altres casos hi ha?
El de les noies marroquines. Allà, joves de zones rurals van a servir a cases de ciutats del nord, del Marroc o d'Algèria... Algunes d'elles ho fan amb una kafala [figura jurídica per a l'acolliment de menors en situació de desemparament], que ha de donar-li protecció i una feina, però que es pot acabar convertint en una realitat d'explotació laboral i sexual per part dels homes. Aquest fenomen s'ha traspassat a Europa –les noies arriben principalment de forma irregular– i tenim joves sotmeses a explotacions domèstiques. Dins dels pocs casos de noies que hi ha, moltes compleixen aquest patró: joves que vénen a servir amb una tieta, per exemple, i que acaben sota una explotació laboral i sexual. Fan el mateix que al Marroc, tenir cura dels fills més petits, fer el menjar i dedicar-se a les tasques domèstiques. Com que estan en situació irregular, no tenen cap possibilitat i no surten d'aquests espais.Un altre tema són els casaments forçats en el cas de joves marroquines i subsaharianes. Noies que han estat obligades i que s'han escapat, que han fugit de la coacció i de l'opressió a la igualtat de la dona en els seus països. Aquí parlaríem de refugiades de gènere, joves que per la seva condició de dona afronten unes desigualtats que cal que nosaltres protegim aquí. Aquestes noies volen protecció i es mantenen dins del sistema. També ho fan les joves captades per mitjà de la kafala, si no han caigut en altres circuits més marginals.
Hi ha mesures d'acollida i atenció adequades en aquests casos?
El cas de les noies que acaben en la prostitució és complicat perquè no es mantenen en els centres d'acollida. He entrevistat noies que han treballat en clubs sent menors i és difícil perquè tenen molta por. N'hi ha que creixen en aquest ambient i que arriben a justificar l'explotació sexual i laboral, fins al punt que al final són elles les que decideixen dedicar-se al treball sexual. Com les traiem del carrer? Aquest és el debat de fons. Com podem donar una oportunitat laboral a noies amb uns nivells d'instrucció molt baixos i que només tenen el seu cos? Estan acostumades a disposar de diners i complir les seves expectatives és difícil. Moltes finalment surten de la prostitució a través d'un marit o un company que acaba reproduint rols de dominació de l'home cap a la dona i també n'hi ha que acaben sent mares adolescents. Com trenques tot això? Cal començar a partir de l'estratègia de garantir un sostre i treballar en petits grups, des de la individualitat, centrant-se sobretot en les expectatives.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
MIQUEL BLASI
President i CEO d’e-WATTS TECNOLOGIES

“Faig teletreball i organitzo el pla estratègic postcrisi Covid-19”

EPIcubs per als hospitals gironins

gironaU

L’Estat vol fer més tests però no aclareix com

barcelona

Reclamen el control sanitari de les residències d’avis

barcelona

Salut permetrà acompanyar els malalts crítics en la recta final

Barcelona

Sanitaris a contrarrellotge

Barcelona

Diversos sistemes: un sol resultat

barcelona
el confinament, en primera persona

Per quedar-se a casa

GIRONA

El virus ataca les llibertats

barcelona