Societat
Voluntaris pels refugiats (7)
De Lesbos a Líbia
Va crear Proactiva Open Arms per suplir les mancances d'altres, ja que quan va arribar a Lesbos, l'any passat, no hi havia ningú per socórrer els refugiats, cap ONG, ni policies, ni bombers o socorristes del govern grec
Actualment, també estan davant les costes de Líbia amb un vaixell cedit per un donant, des del qual rescaten un miler de persones cada dia
“Hi havia una absènciadeliberada del govern grec i dels organismes internacionals”
Va ser la seva filla, l'any passat, que veient imatges de fugitius naufragant a la Mediterrània, li va dir: Per què no vas a salvar-los?” I hi va anar.
El socorrista i empresari badaloní Òscar Camps explica que “qualsevol professional del mar, ja l'abril del 2015, es posava les mans al cap veient que entre vuit-centes i nou-centes persones morien en un naufragi, sense l'ajuda de ningú. Això és una catàstrofe de dimensions de Segona Guerra Mundial. No podia quedar-me sense fer res, cada dia moria gent ofegada a les costes de Turquia i de Lesbos”. La seva reflexió, com a socorrista, fou que “tu estàs aquí, a la Mediterrània Occidental, treballant a les platges cercant nens perduts, curant picades de medusa i poca cosa més, i en aquest mateix mar s'hi està produint una gran tragèdia. Uns quants vam decidir anar-hi, a veure com podíem ajudar aquelles persones”.
Els badalonins van desplaçar-se a la costa nord de l'illa de Lesbos. “Al cap d'una hora i mitja d'haver accedit a la costa ja estàvem nedant per socórrer barques que arribaven a un litoral ple de roques, sense platja, a nou quilòmetres de les costes turques”, recorda. Van constatar, a la seva arribada, el 15 de setembre de l'any passat, que “no hi havia ningú, res, per salvar i acollir aquella gentada que emplenava embarcacions precàries, posant la seva vida en perill. Ni policia, ni bombers, ni socorristes, ni ACNUR, ni Metges sense Fronteres, ni Creu Roja, ningú”. Van denunciar aquella situació tràgica de seguida, contactant amb un màxim de mitjans de comunicació, ja que “hi havia una manca deliberada de recursos de l'administració grega i una absència també deliberada d'organismes internacionals”. Els refugiats arribaven a una costa perillosa i “va haver-hi dies que hi desembarcaven fins a 8.000 persones. El més habitual era entre 1.000 i 2.000 cada dia. Molts es quedaven a mig camí, morien ofegats”.
Les barques dels refugiats
Davant l'absència de cap infraestructura de salvament, van utilitzar les mateixes barques que els refugiats abandonaven a la costa per endinsar-se “fins a tres milles mar endins per rescatar barques a la deriva”. L'Òscar explica que “nosaltres ens dedicàvem a salvar vides, que és allò pel qual estem formats. Un cop a terra, aquella gent tenia fred i gana, però la seva vida ja no corria perill. No sabíem com calia gestionar aquella crisi humanitària, només sabíem que no s'havia de deixar morir ningú.” Van fer venir metges i distribuïen la roba seca que podien aconseguir. Més tard ja va haver-hi altres organitzacions i voluntaris que es feien càrrec de l'acollida, el menjar, el transport...
“Vam constituir-nos en ONG, creant Proactiva Open Arms, perquè era la manera de cobrir les mancances d'altres. La nostra idea, quan hi vam anar, era donar un cop de mà. Però ens vam trobar que tot estava per fer”, recorda.
Al cap d'un parell de mesos, van començar a arribar ONG i molts voluntaris, “fins al punt que n'hi havia massa.” Quan la Unió Europea va decidir tancar les fronteres als refugiats “tothom se'n van anar de Lesbos. Ara ens hem tornat a quedar sols, salvant vides. Ha disminuït la freqüència d'arribades, però continua morint gent i continuem fent salvaments cada dia”.
Proactiva Open Arms també hi és present amb un vaixell, a hores d'ara, al límit de les aigües territorials de Líbia, on s'ha desplaçat el gros de refugiats que volen creuar la Mediterrània. “Estem situats a quinze milles de la costa, amb un vaixell gran, cedit per un donant. La tripulació són tots voluntaris, amb relleus cada quinze dies al ports de Malta o Lampedusa. En un dia hem arribat a rescatar fins a mil cinc-centes persones.” Quan hi ha bon temps “la sortida d'embarcacions plenes a vessar és brutal”.
A diferència de Grècia, “els que surten de Líbia no tenen una destinació predeterminada, el punt més proper d'Europa és a cent cinquanta milles i no tenen carburant per arribar tan lluny, només per sortir de les aigües territorials. Es queden a la deriva esperant que algú els rescati”. Cada dia hi ha morts però, com diu l'Òscar, “per la Unió Europea no hi ha morts si no hi ha cadàvers. I com que de la majoria ni se'n té notícia, ningú els compta. Ni com a morts ni com a desapareguts”. Quan fan un rescat ho comuniquen a les autoritats italianes, que hi “envien un vaixell militar o la guàrdia costera i se'ls emporten a Sicília, on segurament els espera la deportació”... L'Òscar diu que el que ha viscut durant un any l'ha transformat. “He perdut tota fe en la política. He vist el millor i el pitjor de la humanitat. He conegut pescadors que arrisquen la seva vida amb vents de força 7 per salvar la dels refugiats; he conegut testimonis esgarrifosos de dones que arriben, totes, violades de Líbia... Jo anava allà a fer de socorrista i m'he trobat vivint cròniques de guerra”. Culpa els estats, la política “que tanca fronteres a la gent que cerca refugi, convertint en normalitat l'horror, que es posin en mans de màfies sense escrúpols per llançar-se al mar”. El socorrista de Badalona acaba afirmant que “la Mediterrània és, hores d'ara, la frontera més mortífera del món. Hem de revoltar-nos, exigir que Europa respecti els Drets Humans.”
