Desmesura arquitectònica

Vaig aprofitar un espai de temps lliure, un dia abans de la seua cloenda, per visitar l' exposició sobre la història del Mercat Central de València, ubicada al Museu d'Història de la Ciutat, un espai arquitectònic valuós, salvat de la picota gràcies al Pla General de 1988. L'exposició mostrava el procés seguit en la construcció d' aquell important edifici modernista , així com també el de la seua recent rehabilitació, una iniciativa de la qual deguem felicitar a les institucions i sentir-nos satisfets, ja que s' han recuperat elements que es trobaven prou degradats.

El Mercat Central, projectat el 1914 pels arquitectes catalans Alexandre Soler i Francesc Guàrdia, acabat al 1928, és una mostra de mesura, imaginació i funcionalitat, essent reconegut com un dels monuments més reeixits que tenim a València, en un espai compartit amb la Llotja i l' Església de San Joan i que, malgrat el seu estil, no trenca amb el conjunt o entorn. Confese que no hi havia reparat fins ara en la riquesa decorativa del immoble, ja que els seus motius em passaven desapercebuts o eclipsats pels productes que es venen al mercat. A partir d'ara i, gràcies aquesta visita a l' exposició, segur que em fixaré més.

A l' eixida del Museu , m'acostí a l' espai de l' antiga presó cel·lular, per tal de comprovar si les meus reserves al projecte, batejat com “Complex Administratiu Nou d' Octubre”, dissortadament cal reiterar-les, resten vigents enmig d' unes torres estàndard, impersonals, sense mesura, especialment la de més altures, situada a la dreta mirant de front, he apreciat la ma d' aquell arquitecte municipal que va projectar la presó, a principis el 1900, Josep Maria Belda, observant, però, una rehabilitació prou fidel i respectuosa, descobrint de nou el sobri o auster, però bell, claustre o pati d' entrada, i el calculat sistema de llums naturals del conjunt.

La veritat és que, aquesta incursió per estos temes arquitectònics em porta a una reflexió sobre la mesura i la desmesura, a considerar com les decisions polítiques, i les conseqüències en quant als edificis públics es refereix, obligarien a adequar les necessitats administratives a uns criteris més estrictes i respectuosos.

No trobe coherent promoure una rehabilitació, com la de la Model, i, al mateix temps, ocultar-la amb uns immobles amb altures i volumetria desmesurades, a més a més, d' unes façanes vulgars, tal vegada poc ajustades al clima.

Restaria, tanmateix, insistir sobre la conveniència de habilitar alguns elements que feren referència a la memòria històrica de la Model, donat el seu paper, com centre penitenciari modern als primers moment, i espai de repressió durant una etapa molt significativa: després de la victòria franquista durant la dictadura. Seria, alhora, una forma més de refermar els valors de la democràcia.