La pescatera, els budells i la nostra llengua

Fa unes setmanes, la meua companya m'envià a comprar peix a un dels mercats de Xàbia, advertint-me que netejaren els budells. No hi havia el peix que em va demanar i no en vaig comprar cap. Al cap d'uns dies em tornava a enviar i sí que hi havia el peix que m'havia demanat uns dies abans, quan me'l pesaren i embolicaren en paper d'estrassa, em demanà la dependenta si li treia les “tripes” dels peixos, recordí que m'ho havien dit feia uns dies i li demaní que li llevara els budells, si us plau.

Em preguntà, estranyada: els budells? Em digué la pescatera que no ho havia oït mai això de “budells” i per justificar-ho em va començar a dir que aquí a Xàbia o a la Marina parlaven un valencià molt mesclat, barrejat... com desvaloritzant una mica els parlars de la Marina. Li vaig dir que el parlar valencià de Xàbia i de la Marina era preciós, que era molt ric i bonic, hi estaven els llibres de Carme Miquel “La mel i la fel”, de Pepa Guardiola “Contes de riu-rau”, “Collidors de neu” i de Xaro Cabrera “Mar i Llengua a la Marina Alta” per demostrar-ho… que l'altre dia, el 20 d'agost, aquestes tres escriptores, havien estat llegint poemes de Maria Ibars i d'elles a Gata de Gorgos, en un acte “Dones de la Marina i la literatura” i m'ho vaig perdre perquè no me'n assabentí, però no pense faltar el dimarts 27 d'agost perquè Carles Mulet organitza un acte de lectura de poemes d'Estellés; i inclús, recordí, després de parlar amb la pescatera, que hi ha un llibre sobre els parlar de la Marina, concretament “El parlar de la Marina Alta. El contacte interdialectal valencianobalear”, de Vicent Beltran i Calvo, publicat pel departament de filologia catalana de la Universitat d'Alacant, amb l'annex d'un “Microaltles lingüístic de la Marina Alta”, molt interessant. No em podem desvaloritzar el català de la Marina, —com canten els de “La Gossa Sorda” de Pego—, sense que salte com un gat amb les ungles afilades.

Sorprés i una mica estranyat pel que em semblà una certa ‘desvalorització' de la pròpia llengua i pel desconeixement de la paraula “budells”, li preguntí a la pescatera d'on era i em va dir que un dels seus progenitors era de Xàbia i l'altre de França; de quina part de França? si es pot saber; em va dir textual: “De sud de França, de la Catalunya Nord, dels Països Catalans”… m'ho va dir amb uns ulls insinuants i intrigants com pendent de la meua resposta; molt a prop de Perpinyà? Li vaig dir; sí, em va respondre, prop d'allà, cap a l'interior; jo he estat per allà, a l'oest és on es fa la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), a Prada, on va viure i morir el gran filòleg, de la nostra llengua, Pompeu Fabra.

Li vaig dir que havia estat alguna vegada a aquesta UCE i que, segurament, si preguntava als més vells del Rosselló podia descobrir que els tubs d'intestins que hi ha a la panxa dels peixos i dels humans i d'altres animals, per on passen els excrements es diuen “budells”; i pensava, —sense dir-li-ho—, que a Xàbia i a la Marina també, els més vells, els més joves i qualsevol persona amb una mínima informació sobre la nostra llengua ho sabia què era això dels ‘budells'. De fet, ho preguntí a gent de la Marina i em digueren que sempre se li havia dit i es deia, en valencià-català, “budells”.

En canvi, li vaig dir que tenia molta sort per saber, si més no, el valencià, el francés i l'espanyol, perquè, en el cas de les llengües, quan més coneixement, vocabulari i més llengües se sàpiguen, millor, totes cabien i servien per a tindre una major amplitud de mires, en poder comprendre i expressar millor els diferents mons de distintes maneres i d'una manera més ampla, rica, perspicaç i amb més contorns, colors i matisos. O almenys així ho veia jo; ella em va dir que també.

Li diguí, que, per conrear el meu francés, aprés a l'Institut, procurava llegir algun diari francés, com “Libération”, tot els dies quan podia comprar-lo i alguns llibres en francés de tant en tant, per mantenir fresc el meu francés i que no es rovellés. I anar de tant en tant per la Catalunya Nord, la Provença, Paris, i arreu de França o també als països de la francofonia on es parla francés, posem per cas, al Marroc, Mauritària o el Senegal, on pots comunicar-te, perfectament, amb el francés, tot i que allà tenen també el wolof, serer, toutcolor, mandinga i altres llengües africanes... que molts europeus desconeixen i no volen ni saber que existeixen ni aprendre-les una mica, tot i que siga les salutacions i els mots principals per donar les gràcies, per mínima cortesia i respecte als africans que parlen llengües nad

Mentre em donava el peix net de budells i embolicat, li vaig dir que jo estava a favor del plurilingüisme i pensava que el monolingüísme era un empobriment de l'esperit i de la ment humana… i, fent broma, li vaig dir, “potser vós no ho veieu així i esteu en contra de les llengües, com alguns que pensen que la pluralitat i la diversitat de llengües és una maledicció, causada a la torre de Babel per un pecat de supèrbia, i no una grandíssima benedicció”.

Ella em va dir que ho veia com jo, molt positiu. Així que, a més de comprar peix, parlàrem dels budells i de les llengües com una aportació positiva per tenir una cultura més oberta i més respectuosa amb la diversitat que hi ha al nostre país i arreu del món.