Les roques lunars dutes a la Terra pels astronautes de les missions Apollo semblen validar, més de quaranta anys després, la teoria principal sobre la formació de la Lluna: que va sorgir a partir del xoc amb un cos planetari de la mida de Mart. Ho han confirmat científics alemanys en un treball que, a partir d'una nova tècnica d'anàlisi comparativa dels components químics, han publicat recentment a la revista Science.

Gran part de la comunitat científica donava per fet que la Lluna es va formar arran d'un núvol de restes llançades a l'espai després que una Terra en una fase molt jove xoqués amb un planeta de la grandària de Mart que havia estat batejat com a Theia. Aquesta col·lisió, fa uns 4.500 milions d'anys, seria la més violenta de les registrades fins ara pel nostre planeta i hauria expel·lit a l'espai restes dels dos planetes que, amb el pas del temps i l'efecte de la gravetat, s'haurien agrupat fins a conformar el nostre satèl·lit.

Fins ara, però, faltaven proves que donessin suport a aquest plantejament, que han arribat gràcies a l'anàlisi de les proporcions d'isòtops d'oxigen, titani, silici i altres elements en les restes. Se sap que les quantitats varien d'un lloc a l'altre del sistema solar, de manera que aquest repartiment acaba esdevenint una mena de codi de barres a partir del qual es podria conèixer la procedència del material.

Un nou sistema de mesurament creat per científics alemanys liderats per Daniel Herwartz, de la Universitat de Colònia, ha permès captar aquestes diferències químiques entre les mostres terrestres i lunars. “Són petites i difícils de detectar, però hi són”, va explicar l'investigador. Els resultats, però, no són concloents pel que fa a la composició de la Lluna. Majoritàriament, la comunitat científica creu que gran part del material hauria de procedir de Theia –en percentatges que oscil·len entre el 70 i el 90%–, però també hi ha teories en sentit contrari que el redueixen a un 10%. Per Herwartz, els seus resultats serien compatibles amb una composició al 50%, és a dir, que la Lluna fos meitat Terra i meitat Theia, però admet que encara calen més treballs per confirmar aquesta hipòtesi.

L'equip va començar analitzant restes lunars arribades a la Terra en meteorits, però davant del risc que poguessin estar contaminades van concloure l'investigació amb mostres més fresques: les recollides pels astronautes de les missions lunars Apollo 11, 12 i 16 de la NASA, que es van dur a terme entre el 1969 i el 1972.