Tapís de memòries barcelonines

«Ens agradaria parlar-vos de la Barcelona on vam créixer, de com la vam conèixer», anunciava Vicky Peña, abillada amb una xarxa de pubilla per recollir els cabells, la gallana. I mare i filla –el primer cop que es donava aquesta entranyable confabulació en un pregó de la Mercè– van començar a desgranar i compartir retalls de la seva memòria barcelonina amb el públic, generant, en ocasions, complicitat i somriures. «Jo vaig néixer al Guinardó quan encara era un barri obrer, pagès i menestral als afores de l'esplendor i de la misèria de la ciutat», deia Montserrat Carulla. «Quan era petita, Barcelona em semblava una ciutat molt muntanyosa», responia Vicky Peña.

El joc d'aquest pregó parlava dels punts cardinals de l'orografia personal i d'una Barcelona –o millor dit, moltes Barcelones– que creua pràcticament tot el segle XX, amb els efectes del franquisme gris i la transició efervescent com a punts d'aturada obligats. «Recordar aquell Eixample resclosit de la postguerra em fa reviure dues sensacions (...): la quotidiana desesperació de la fam i la remor de les murmuracions», indicava Carulla.

Les dues actrius van entrellaçar infanteses, joventuts, arcàdies de felicitat (com l'evocació dels terrats) i teatre. Molta vida al i per al teatre. Aquí Carulla va voler fer aflorar alguns noms soterrats de la memòria col·lectiva, com Xavier Regàs, que «va afavorir l'estrena d'obres d'autors com Espriu i Brossa, l'arrelament del teatre català i l'assistència de companyies europees». I va enumerar un reguitzell d'actors i actrius del teatre català que van estar «picant pedra des de les acaballes dels quaranta» i teatres ja desapareguts. Vicky Peña va relatar el seu «màster personal en matèria d'espectacle» durant els anys de la transició, amb experiències com el Grec 76 o el Saló Diana, d'on van ser desallotjats.

També hi va haver lloc per a missatges lligats al glatir de la Barcelona d'ara. «Tots som immigrants: els meus pares n'eren des que van deixar la seva terra al Montsià i a la Segarra», deia Carulla, que també va voler recordar les seves «estimades Adrianes», l'associació de dones de la Mina, i no es va estar de dir que a Barcelona «continuen quedant pendents moltes coses, massa coses». Peña repassava les diferents «costures urbanístiques» i evolutives que han marcat Barcelona, i es preguntava, bo i recordant que «queda molta feina»: «en quina Barcelona viuran els meus fills, que també van créixer cap a Barcelona? Com evolucionarà Barcelona?». Entre el públic, una bona representació del teatre català, amb actors –Vicenta N'Dongo, Francesc Orella, Carme Sansa o Jordi Banacolocha, entre d'altres– i directors com Lluís Pasqual i Ferran Madico. També hi era l'exalcalde i expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, i l'exconseller Ferran Mascarell.

Després del pregó, una plaça Sant Jaume a rebentar –i amb algunes protestes polítiques– va veure en acció les figures del seguici popular i el toc d'inici de la Mercè, que donen pas a quatre dies de plena activitat i bullici a Barcelona.