Sant Fost va viure entre el juny de 1995 i el gener de 1998 una de les etapes polítiques més rocambolesques de la seva història, amb quatre alcaldes i set sessions d’investidura.

La vida municipal d’aquells dos anys i mig va ser una autèntica muntanya russa amb governs en minoria, mobilitzacions de veïns i fins tot la intervenció del Departament de Governació de la Generalitat.

La dispersió del vot que va donar lloc a un consistori de 13 regidors amb set grups ja feia preveure un mandat mogut, però pocs haurien pogut imaginar fins a quin punt. Les urnes van atorgar 3 regidors (712 vots) a Independents per Sant Fost (ISF), 3 més (660) a Unió de Veïns de Sant Fost (UVSF), 2 (362) al PSC; 2 (357) a Gent d’Unió per Sant Fost (GUSF), i 1 a cadascuna de les candidatures restants: CiU (356), IC-EV (329) i PP (186). Només el primer any hi va haver cinc sessions d’investidura. Un dels quatre alcaldes, Àngel Costa, té una explicació singular: “La culpa va ser de la gent, que va votar molt malament”.

El primer alcalde, Joan Gassó (ISF), va durar 5 mesos; el segon, Àngel Costa (ISF), 2 mesos; el tercer, Jordi Ribas (GUSF), tres mesos; el quart, un altre cop Joan Gassó, 3 mesos; el cinquè, Jaume Font (CiU), 4 mesos; el sisè, Joan Gassó, 14 mesos i el setè, de nou Joan Gassó, fins al final del mandat, l’any 1999.
Vint anys després, tots quatre reflexionen amb la calma que dóna el pas del temps: “Recordo viure el dia a dia en una tensió continuada. De no saber mai què passaria l’endemà. Una situació que el poble no es mereixia. Sempre he dit que la raó no van ser les diferències ideològiques. Van ser qüestions personals, rivalitats i enfrontaments. Quan dic personal, jo no m’hi incloc. Es va anar embolicant la cosa i potser els que no havien estat enemics, en aquella època s’hi tornaven”, diu Joan Gassó.

“Potser ens va faltar a tots plegats la serenitat que et dóna l’edat per mirar d’arribar a pactes. Crec que s’hi hauria pogut arribar, però per culpa de personalismes no hi acabàvem d’arribar. Si fos ara, plantejaria la possibilitat de seure i arribar a acords, però llavors, potser perquè eren els primers mandats democràtics, la gent estava una mica esverada. Penso que no va ser bo per al poble aquella disbauxa de canvis continuats”, diu Jaume Font. “Sortir als diaris contínuament per baralles i diferències moltes vegades personals no va ser gens bo per al poble”, afegeix.

“El problema va ser que eren set forces polítiques i no hi havia manera d’entendre’s. La ideologia no hi va tenir res a veure; la prova és que després van pactar entre ells partits molt diferents”, diu Àngel Costa, que considera que aquell episodi va ser molt negatiu per al poble. “Aquell any i mig estàvem paralitzats. No podíem fer res perquè no hi havia majoria i el poble ho va pagar. Potser això va fer reflexionar a la gent i en les següents eleccions municipals els independents vam tenir majoria absoluta”.

“El problema va ser la gran fragmentació perquè les set candidatures van entrar amb regidors a l’Ajuntament i era difícil sumar set vots. I la qüestió és que tots volien l’alcaldia. Jo, que en tenia dos, vaig dir que si no aconseguia sumar-ne set marxaria. Vaig arribar fins a cinc, però vaig passar un calvari; van ser cent dies terribles. No vaig poder aprovar un crèdit i al final vaig decidir plegar. Vaig ser l’únic que va plegar d’alcalde i de regidor perquè no hi tenia cap interès personal. I en les següents eleccions em vaig presentar com a cap de llista de CiU”, recorda Jordi Ribas.

La notícia completa a