Quan els pobles són també ciutat

L'escriptor Joan Francesc Mira ens visità amb ocasió del deu aniversari de l'Associació d'Amics del Casc Antic de Vilafamés i de la declaració com BIC del conjunt històric del poble.

Com sabeu, aquest escriptor a més a més de la seua vesant literària és un estudiós i expert en matèria del patrimoni etnològic del territori valencià. Joan Francesc vingué a xarrar sobre els canvis i transformacions inevitables que s'han produït al món rural, i la veritat és que les expectatives es van cobrir.

També dec confessar que ha estat ocasió per trobar-me amb un amic i company amb el que he compartit alguns episodis de la meua vida.

No ha estat de més, veure com a partir de la segona meitat del segle vint s'han anat produint grans canvis als pobles, moviments de població, les comunicacions, el cotxe, la tele, les comoditats...

Avui constatem com la vida als pobles i a les ciutats no presenta grans diferencies, aquest canvi, que es pot veure a l' interior castellonenc es manifesta amb la desaparició de l'habitatge als masos i als nuclis històrics, fenomen que es quelcom irreversible.

Els pobles són, doncs, també ciutat, la gent ha intentat viure igual que a la ciutat, i això ha tingut efectes positius i negatius, el procés ha estat com a la resta d'Europa espontani i cal fer una reflexió a fons a cada lloc, els processos s'han produint per inèrcia.

Anant ja a la nostra situació, cal considerar com en relació a allò que seria el patrimoni cultural s'ha ignorat el seu valor, hem destruït molt, i això es molt evident si contemplem les modes constructives, aquells pobles com Vilafamés, Xodos, Morella, amb una orografia peculiar, per una raó natural s'ha evitat part de la destrucció, precisament, per la dificultat de construir pisos i urbanitzacions com al pla, així la despersonalització és limitada i gran part de l'arquitectura pròpia ha sobreviscut.

Autoritats, arquitectes, promotors, i els ciutadans —i això és el més significatiu— s'han oblidar de les formes populars de vida. D'altra banda, a finals dels vuitanta i principis del noranta s'aprecia un interès per recuperar, i gent de la ciutat ha tornat als pobles com segona residencia, recuperant cases cosa que tampoc s'ha lliurat d'alguns excessos o errors, creant-ne un fals “ruralisme”.

Mira situà com l'origen de la confusió existent en la manca d'estima per allò que és nostre, allò que caldria mantindre o millorar no per que siga “lo millor del món”, sinó, precisament, per que és nostre.

La clau estaria, doncs, en generar estima a cada lloc pel seu llegat cultural, de tal forma que les façanes de les cases, les altures, les finestres i en general el disseny deurien ajustar-se a les característiques pròpies i no imitar models forans.

En fí, unes reflexions que caldria traslladar a les institucions i a la ciutadania.