Dimarts 27 d'octubre de 2015 és un dia funest en la història de les llengües i del català a casa nostra: el Senat porta un cop fatal a les llengües regionals refusant (amb els vots de la dreta) de modificar la Constitució, el que hauria fet possible la ratificació per France de la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries. Els sociolingüistes i experts en polítiques lingüístiques estan d'acord tots per a qualificar la situació de les llengües a França de desesperada. Thierry Kranzer en un recent llibre (Langues régionales au bord du gouffre ?, Éditions Yoran, 2015) fa un diagnòstic tan precís com edificant: “La survie des langues en 2014 relève du miracle. (...) Si le quinquennat en cours n'est pa l'occasion de la reconnaissance officielle (...) ce sera le coup fatal”. Les llengües regionals de França se troben a la llista de les llengües en perill de desaparició segons els experts de la UNESCO. Res que commogui uns senadors francesos enlluernats per un tancament identitari, una arrogància i un obscurantisme deplorable (escolteu sinó els debats de la sessió). França segueix el model d'Espanya i tira endavant la via d'una intolerància total de cara a les seues identitats regionals. L'exemple català mostra que és una veritable incitació a la ruptura i al rebuig definitiu d'institucions intransigents.