“Doncs potser sí, que se me n'ha anat una mica de les mans, això”, diu riallera la Llúcia Grau. Des de fa tres anys, aquesta veïna del carrer d'O'Donnell col·lecciona tot tipus de peluixos, nines i ninots. “La meva favorita és l'Ester”, revela. Es tracta d'una nina de porcellana que va guanyar en una tómbola a Madrid. “Ja té 40 anys i me l'estimo molt.” La té posada a la façana, al segon pis de casa. “Així tothom la pot veure”, precisa. Als balcons i les finestres de l'immoble hi té diverses desenes d'animalons i criatures que desafien les fredes nits reusenques. Óssos panda, gats i gossos, granotes i elefantets, entre molts d'altres, s'han convertit en un inesperat reclam per als badocs. “Te'n faries creus de la gentada que fa fotos de la casa”, anuncia cofoia.

Entre 200 i 300 exemplars
La façana crida l'atenció, sí, però l'autèntic tresor el té amagat a l'interior de la seva llar. “Ets el primer a qui deixo entrar”, anuncia. D'entrada, em mostra el garatge, on ara hi acostuma a fer vida. A més dels ossets, comparteix el seu dia a dia amb set gats. “Són una gran despesa, però em fan molta companyia”, raona. A les parets també hi pengen fotografies del seu difunt marit i del seu germà, que no l'acaba de veure clara, aquesta dèria. “Em diu que em falta un bull”, comenta amb un somriure.

Un pis més amunt em mostra un retrat de quan era jove. “Semblava una artista de cine”, evoca amb nostàlgia. Llits i sofàs, atapeïts de personatges de dibuixos animats, omplen l'espai. “En dec tenir entre 200 i 300 en total”, valora. En realitat, i fent un simple cop d'ull per tot l'habitatge, entre una cosa i una altra, la seva col·lecció deu passar àmpliament del mig miler d'exemplars. “Me'ls regalen les amistats”, hi afegeix.

“Sempre m'han agradat les nines. Sempre”, admet. L'origen d'aquesta afició, més enllà de quan l'ha dut finalment a la pràctica, és llunyà. “De petita, les nenes més riques em burxaven. Elles tenien nines bones i jo no”. D'alguna manera, s'ha venjat d'aquell passat humil per acabar convertint la llar en una exuberant casa de peluixos que sembla extreta d'un conte. I, per ara, no hi ha qui l'hagi d'aturar. “No ho sé pas, si pararé d'acumular-ne. És que m'agrada molt, no hi puc fer res”, confessa.