El teloner de luxe de l'Església catalana

Ens ha deixat Josep Maria Puigjaner, un home d'una riquesa de registres difícilment abastable. Josep Maria, per als qui vam tenir la sort de compartir un tros de la seva fructífera vida, era també un erudit activista que es va lliurar a la construcció d'una Església catalana dibuixada pel bisbe Carrera en el document Arrels cristianes de Catalunya.

Humil, discret i eficaç, va oferir en tot moment un servei importantíssim a l'Església catalana que trobarem a faltar. Sempre des de la discreció, va maldar per mantenir la tradició de la tarraconense recollida pel canonge Carles Cardó a Les dues tradicions. Josep Maria és l'autor material d'un ampli ventall d'informes, cartes i documents. Alguns són públics o s'endevina la seva mà; altres romanen encara en l'anonimat. “Per a quan ho necessiteu?”, acostumava a preguntar disciplinadament. Sempre disponible per redactar, refer –“pentinar-lo”, era la seva expressió– o adaptar un document.

Home de profundes conviccions, forjades en els difícils anys del franquisme. El seu entusiasme vital traspuava la seva obra. Va ser un dels grans divulgadors de Teilhard de Chardin. De bon grat acceptava les bromes que li fèiem en les reunions del Grup Sant Jordi sobre l'èxit de la presentació del seu llibre Teilhard de Chardin, l'apassionat combat d'un evolucionista total. Es limitava a somriure, sorneguer com era, quan li repetíem la frase “Catalans, catalanes, tots els qui no vau assistir a la presentació del llibre de Josep Maria Puigjaner”. I és que aquest acte a la Llibreria Claret va aplegar tanta gent que els responsables van haver d'impedir l'accés per por que s'enfonsés –literalment– el forjat de la Sala Casaldàliga. Dies abans de ser ingressat a l'UCI, molt afeblit, va tenir encara la força per treure's la mascareta per indicar a l'Anna que ens ensenyés la traducció francesa de la seva obra; n'estava tan orgullós!

Però, sens dubte, el record inesborrable del Josep Maria que conservo en la meva memòria, com un tresor en gerros de terrissa, són les seves intervencions inicials en la Jornada del Grup Sant Jordi. En una de les darreres, va retre un emocionat homenatge al seu gran amic Albert Manent, mesos abans de la seva mort. Unes intervencions profundes que gairebé convertia en una representació teatral. Amb el seu sentit de l'humor murri, ell mateix es va autoanomenar “el teloner” de la jornada. L'any passat, mig en broma, em va confessar que havia forçat l'alta de l'hospital per poder fer de “teloner” de la XI Jornada.

Josep Maria Puigjaner ens ha assenyalat el camí a seguir. El seu testimoniatge, juntament amb els del bisbe Carrera i l'Albert Manent, amb els quals va compartir tants afanys i tantes lluites, ens esperona a continuar maldant per una Església fidel a la mil·lenària tradició catalana. Avui ens sentim una mica més orfes, però alhora més interpel·lats per l'empremta que homes com Josep Maria Puigjaner ens han deixat.