Narcopisos al Raval: conflicte social o lògica de mercat?

El barri del Raval, a la Ciutat Vella de Barcelona, és un de tants punts de mira del mercat immobiliari mundial. Tot i la seva història, marcada per una personalitat popular i combativa, no ha pogut defugir els esforços institucionals per impulsar la marca Barcelona. Aquesta marca, com a signe distintiu d’un conjunt de productes i serveis, ha anat creant un seguit de lògiques mercantils. Un dels efectes directes d’això és la combinació d’una expulsió accelerada de veïnat amb un gran parc de pisos buits, la majoria d’empreses o bancs. Aquesta situació provoca reaccions naturals, com la ocupació informal d’habitatges per part de la gent exclosa pels preus dels lloguers, però també fenòmens d’adaptació mútua entre interessos empresarials; aquest darrer és el cas dels anomenats ’narcopisos’.

Quan el mercat de la droga al detall substitueix els carrers, on la venda és més vulnerable al control policial, per uns pisos que multipliquen la seguretat, el negoci es torna molt rendible. Allí els venedors arriben a guanyar uns tres-cents euros al dia. Si hi ha una intervenció policial només perden aquesta quantitat i, també per la possessió d’aquesta moderada quantitat, són encausats. Però si aguanten una setmana acumulen en un altre lloc una suma important de diners i, en general, solen durar uns quants mesos. Mesos on els usuaris de les drogues les consumeixen sense garanties higièniques ni prevenció de riscos, i si pateixen una pèrdua de consciència, són transportats al carrer i abandonats. A més a més el veïnat immediat ha d’aguantar amenaces i intimidacions, sovint al propi replà de l’escala o al portal. La fórmula és la de sempre: la cobdícia econòmica d’uns pocs generant malestar a la majoria; benefici a costa de tot i de tothom. Només que aquest cop el malestar arriba a quotes tan altes com l’angoixa, l’addicció, la por o, en els casos més desafortunats, la mort per sobredosi desatesa.

L’existència d’aquests ‘narcopisos’ i la seva activitat no s’explica sense algunes complicitats. Al diàleg especulatiu entre els bancs, les empreses i els fons voltor s’hi incorpora de cop un nou interlocutor, explícitament il·legal però amb un interès comú: guanyar diners. Llavors, com en una d’aquelles relacions biològiques entre hostes i paràsits on es dona la simbiosi, no hi ha cap moviment en pro de denunciar-los. La reacció de les propietats d’aquests pisos no ha estat vetllar per la salut pública sinó, en una retroalimentació que resulta nociva pel buidatge veïnal, n’han afavorit l’existència i, fins i tot, la seva nova posada en marxa un cop clausurats. El ‘narcopis’ estigmatitza el carrer, abarateix edificis, genera malestar als llogaters; així doncs acaba devaluant preus. Perquè denunciar-lo? La indignació amb que veïns d’escala o de carrer expressen la insensibilitat de les institucions cap a la seva situació quotidiana connecta directament amb propietats que s’abstenen de denunciar, perllongant situacions insostenibles.

La institució; en aquest cas el districte de Ciutat Vella, també s’ha adaptat al fenomen de diverses maneres però, en una d’elles, s’han trobat tots els partits remant en la mateixa direcció: criminalitzar el dret a la ocupació de pisos buits, barrejant conceptes, necessitats de manera absolutament intencionada. El govern local, com les empreses immobiliàries de més mal nom entre el moviment veïnal, ha contractat la instal·lació de portes de seguretat pels pisos buits que té en propietat, que són moltíssims, i no ha estalviat recursos enviant als UPAs de la Guàrdia Urbana – que recordem el govern de BEC havia de dissoldre ja que les funcions de seguretat pública ja les desenvolupen els Mossos d’Esquadra- a desallotjar estudiants i famílies del barri. En el cas del carrer Sant Ramon, on part de les famílies ocupants eren de pell més fosca, l’ajuntament va voler confondre i generar falsos rumors aprofitant precisament l’estigma de ‘narcos’, aplicat a joventut nascuda i crescuda al Raval i coneguda pel veïnat, que va desmentir en tot moment la versió amb que s’intoxicava des del districte.

El PDECAT ha fet de PDECAT, coherent amb el seu liberalisme antisocial i, ERC, ni el més mínim esforç per deixar clar que, almenys en això, no estan junts. Però el cas de Ciutadans i del PP és, per actuar amb una temeritat extrema, el que més crida l’atenció. Agafant el relleu del PP, partit cada cop més marginal, Ciutadans recull aquelles reaccions viscerals contra el consumidor de drogues, que ja agitaven quan es tractava d’obrir un recurs públic. Intenta fer una associació de conceptes entre ‘narcopis’ i meublé i, sobretot, aprofita per difamar la ocupació com a garantia del dret a l’habitatge; en una ciutat on aquest dret ha esdevingut un privilegi fruit del model de ciutat que s’ha construït; i afegir-la a la seva llista d’enemics del sentit comú, sempre composta de gent empesa cap a la exclusió econòmica.

Les polítiques de drogues, a més de legitimar el control de persones, fronteres i mercaderies en un entramat de lògiques de control, perjudiquen a l’usuari i menystenen els seus drets. L’actual sistema de fiscalització no ha conduït a cap millora i si que, en canvi, ha obstaculitzat les intencions de reduir riscos. El Raval és un barri pioner del primer programa d’intercanvi de xeringues de Barcelona, el 1990, i de la primera sala de consum supervisat pel sistema públic, l’any 2004. Però “la millor botiga del món” comença a contemplar com a poc digna d’aparador la presència de les persones consumidores. La pressió policial, que sovint identifica o escorcolla als voltants de la porta d’un servei de prevenció de riscos, juga un paper en l’allunyament entre recursos i alguns usuaris.

Els equips d’intervenció cada cop estan més ocupats en la dinàmica dels centres i en el retrocés de les condicions laborals que en les expectatives de les usuàries, que no tenen cap poder de decisió.

Les drogues no haurien d’estar en mans de la indústria farmacèutica ni de l’anomenat “crim organitzat” en cap de les seves manifestacions a escala local sinó sota control públic. Si l’Estat no gestiona això ho gestionarà el crim organitzat.

Maria Rovira (Regidora de la CUP Capgirem Barcelona a l’Ajuntament de Barcelona)

Joan Suqué (Conseller del districte de Ciutat Vella per la CUP Capgirem Barcelona)