“Els comuns governen des del prejudici i el dogmatisme”

Una de les meves il·lusions personals és ser alcalde de Barcelona, però evidentment aquesta és una decisió que no és només personal, sinó col·lectiva. I, per tant, ha de respondre a la voluntat d’un partit. Però, vaja, jo l’energia i la il·lusió personal les he tingut sempre.

La reflexió que he transmès és que anem a una campanya electoral molt excepcional, pel context polític que hi ha tant a Catalunya com a Espanya, i en aquest sentit la nostra candidatura ha de ser un full en blanc, que s’ha de reescriure tenint en compte els valors que ara existeixen dins el grup municipal, evidentment, però també atenent a la necessitat de reflectir una gran part de la ciutat que el que vol és recuperar el discurs, el relat i el projecte per a Barcelona.

És molt aviat per parlar de fitxatges i, a més, jo soc dels que creuen que la terminologia futbolística no és molt aplicable a la política. Senzillament, és un projecte i una proposta política que s’ha d’anar component, en clau barcelonina. I en la mesura que això avanci veurem quines persones es poden incorporar, que poden ser, o no, del PSC.

Irrenunciable no hi ha res. Ara, el que està clar és que el nostre projecte ha de ser identificable amb el que els socialistes hem fet a Barcelona.

En el cas de Ciutadans, es constata una absència de candidats, tant a Barcelona com arreu. Estem veient que és un partit que no està arrelat –ara mateix no té cap alcaldia– i té moltes dificultats per trobar candidats. I han de recórrer als fitxatges ja que no disposen de bons candidats al territori.

Espero que això no passi, però de totes maneres nosaltres tenim una posició molt definida sobre la qüestió nacional, i no tenim cap problema a defensar-la obertament i amb contundència. Però és que aquest no ha de ser el tema. Barcelona ha de decidir què vol ser d’aquí a deu anys, si vol ser una ciutat per viure-hi i que doni oportunitats a la seva gent o si ens anem empetitint sotmesos a una tensió política que no parla de la ciutat. I aquest és el debat.

Nosaltres ja hem escollit un candidat, tenim projecte per a Barcelona, i no el canviarem per oportunisme polític. I això demostra la feblesa d’un projecte, el de Ciutadans, que és capaç d’improvisar una candidatura en 48 hores.

Seria, de nou, matar l’oportunitat de fer un debat sobre la ciutat. Jo veig, amb certa incredulitat, que qui propugna llistes unitàries, a una banda i l’altra, mai parla de Barcelona, sinó de la seva causa. I això és molt preocupant.

Sobre això no hem perdut un mandat, sinó dos. En l’etapa Trias ja va passar el mateix, ja que els debats eren o sobre microoperacions urbanístiques o sobre el 1714. I, en el cas del període Colau, hi ha hagut debats, però han estat superficials, molt pal·liatius i centrats sobretot en els problemes socials de la ciutat. Però ja no hi ha debats sobre propostes de transformació, ja siguin en habitatge, economia o el model de transport de la ciutat.

Sí i la prova és que no s’entén que incrementant-se com s’ha fet la inversió social, això no hagi tingut repercussions pràctiques. Tenim més sensesostre que mai, fenòmens com ara el barraquisme, les desigualtats... persisteixen i una política emblemàtica de reequilibri territorial, com és el pla de barris, només està executada en un 3%. I això vol dir que hi ha un gravíssim problema de gestió, que té a veure amb el fet que BComú governa des del prejudici i el dogmatisme. I davant d’això nosaltres parlarem de transformar. No de fer polítiques pal·liatives, reactives o de postureig. Com el que en el seu dia vam fer a Ciutat Vella, per exemple, que va ser transformar-la.

Una de les coses que s’han de saber és que un dels districtes on hi ha hagut més decisions d’inversió cultural, que es van prendre durant els 18 mesos que jo vaig ser responsable de Cultura, va ser el de Ciutat Vella. El Borsí, l’Arnau, el Tantarantana… De les quatre grans inversions que vam acordar, tres van anar a Ciutat Vella, perquè tenim clar que la seva centralitat cultural és un dels factors més potents que tenim per projectar positivament el districte i perquè hi passin coses positives. Però no només vam reprovar el govern, sinó que vam fer 34 propostes per reactivar un territori on s’ha perdut la inèrcia. I quan això passa, emergeixen els problemes.

Era un govern molt plural, com ho és la mateixa confluència de BComú. Perquè no són el mateix els que provenen d’ICV, que els que venen de sectors propers a la CUP. I no cal posar noms. I és veritat que va haver-hi un defecte fundacional, com va ser fer una coalició amb un govern que ja estava en marxa. Això complica la cohesió i va ser una dificultat afegida, a banda de la nul·la cultura de govern que tenia la senyora Colau i les seves confluències, por motius obvis.

Hi ha un prejudici genèric amb tot allò que té a veure amb l’activitat privada. I això és amb les empreses de tota mida, no cal que siguin multinacionals. I això els ha dut no només a no tenir complicitat amb aquests agents, sinó a tenir present que una ciutat és, també, la seva economia, i el model econòmic prefigura el model de ciutat. I si el vols transformar, necessites tenir com a aliats els sectors econòmics per fer-los avançar cap a la direcció que el govern considera. I aquest plantejament no hi ha estat, fora d’una aposta difusa sobre l’economia social o cooperativa. I s’ha oblidat que la col·laboració publicoprivada és en l’ADN de Barcelona. I d’aquí han vingut moltes de les desavinences.

No, és una manera d’il·lustrar que es pot fer més del que ara s’està fent. La ciutat ja ho ha fet, i ho pot tornar a fer. Això implica que, segurament, caldrà repensar la política d’habitatge en clau metropolitana, i fer el mateix amb el planejament i les densitats en determinades àrees de la ciutat i que tot això no serà immediat. Però s’ha de fer, i has de tenir un objectiu numèric perquè tens 33.000 famílies en llista d’espera. I això és una xifra i, davant d’aquesta, n’has de posar una altra per intentar absorbir aquesta demanda. La nostra és una proposta possible, el que no implica que l’any 20 haurem fet mil habitatges, sinó que haurem posat en marxa la maquinària per fer-los. Perquè el govern ha apostat per pràctiques innovadores, però quantitativament molt marginals. I ho han convertit en polítiques troncals. I això ha estat un fracàs.

Absolutament. Barcelona és una ciutat de classes mitjanes treballadores, i els socialdemòcrates tenim molt après que, si no fas polítiques de transformació i de benestar que arribin a aquest segment, perds el seu suport i es decanten cap a la dreta. Això ja ha passat en diversos països europeus, i sembla que BComú i ICV no se n’hagin adonat.

Que tinguem un govern, i que sigui operatiu, ja s’ha convertit en una emergència nacional. En temes estratègics tot això que ara estem suportant ho notaren d’aquí a tres o quatre anys, però hi ha temes de gestió diària, com ara la seguretat, on ja es nota la manca de directrius polítiques. També s’ha de dir que els últims governs de la Generalitat tampoc estaven gaire per al dia a dia, perquè el procés independentista va provocar que només tinguessin un objectiu. I jo, el que reclamo d’un govern fruit de la majoria actual, és que es dediqui a aquest dia a dia perquè tampoc ens servirà tenir-ne un que continuï alimentant el relat o la idea d’una república.

Nosaltres el que volem és que s’aixequi. Perquè el 155 és la doble conseqüència d’una decisió de no convocar eleccions i declarar la independència de manera unilateral. No va ser una decisió desitjada per nosaltres i, per això, volem que hi hagi govern perquè es corregeixi aquesta anomalia, que, tot i ser legal i constitucional, és una anomalia política.

Nosaltres pensem que, si hi ha govern, no hi ha raó de ser per al 155. Però és un dels riscos, perquè hi ha una part de l’independentisme que, de manera molt irresponsable, vol cronificar el conflicte. I és un error que pagarem molt car.

Amb molta tristesa. I em genera un gran sentiment de frustració veure fins on ha arribat la política al nostre país perquè algú amb qui he parlat molt de política a la ciutat, com és Quim Forn, estigui passant per això. Sento tristesa i perplexitat i també un cert sentiment de fracàs col·lectiu.