Vint anys de la “guerra dels estops”
Els lliviencs van defensar el dret preferent de pas a la carretera N-154 arrencant els estops francesos que els impedien tenir-lo
La disputa va durar una dècada
Llívia té dret de pas a unes pastures franceses
Fa vint anys que es va acabar l’anomenada “guerra dels estops”, un conflicte que va generar el govern francès amb la instal·lació d’aquest senyal de trànsit als dos encreuaments entre carreteres de la seva titularitat i la que uneix Puigcerdà i Llívia, que és de titularitat neutra o compartida: per al govern espanyol, és l’N-154, mentre que per al francès, la D-68. Es tracta, doncs, d’una carretera molt peculiar.
De fet, també és molt peculiar la situació d’aquest municipi català, envoltat de territori sota administració francesa des del Tractat dels Pirineus (1660), que, a més, va dividir Catalunya. Els municipis administrats pel govern espanyol tenen un dret de pas preferent establert l’any 1866 en el tercer Tractat de Baiona. Suposava el reconeixement d’un dret de pas adquirit ja en el primer tractat al camí –ara carretera– que afavoria l’accés dels veïns de Llívia a unes pastures que encara ara tenen en territori sota administració francesa.
I fent valer precisament la interpretació d’aquest dret preferent fixat per aquest tractat internacional, els veïns de Llívia van estar gairebé una dècada persistint i arrencant els senyals d’estop que anava plantant el govern francès a les dues interseccions abans citades. En concret, als encreuaments amb les carreteres N-20 i D-30.
La seva resistència va tenir premi. L’any 1983 es resolia el principal escull amb la construcció d’un pas elevat sobre la carretera N-20 i la línia fèrria de la Tor de Querol, molt proper al municipi de Puigcerdà. El premi, no obstant això, no va ser ben bé definitiu fins a l’any 2001, quan es va resoldre l’encreuament amb l’altra carretera estatal francesa amb una rotonda, al sector de la Juncassa, on s’establia la preferència de pas històrica per als lliviencs.
A més, l’any 1995, amb l’entrada en vigor del Tractat de Schengen, que eliminava les fronteres interiors de la Unió Europea, els vehicles francesos, vetats fins aleshores, hi van tenir el pas lliure.
Tot en aquesta carretera ha estat peculiar. El pas elevat abans citat, per exemple, va ser projectat per l’Estat francès, que va dirigir les obres, executades per una empresa francesa, però els 133 milions de pessetes o 7 milions de francs (799.345 euros) els va sufragar l’aleshores Ministeri d’Obres Públiques del govern espanyol. Ho establia un acord hispanofrancès del 1978.
L’any 2013 va estar a punt de reactivar-se la “guerra dels estops”. Al govern francès li va costar convèncer els veïns de Llívia i Puigcerdà dels beneficis d’unir per carretera i amb dues rotondes Ur i la Guingueta. Entre altres coses, assegura un bon accés des de l’Estat francès cap a l’hospital transfronterer de la Cerdanya, situat a Puigcerdà. Les obres, a càrrec de l’Estat francès, han costat 2,5 milions d’euros i es van enllestir a finals del 2014. Van servir per crear dues grans rotondes enllaçades per un tram de 150 metres, per cobrir totes les possibilitats de trajectes de circulació i en totes les direccions.
La carretera N-154 té una longitud de 7 quilòmetres i uneix Puigcerdà amb Llívia. A la capital ceretana, enllaça amb l’N-260 cap a la Seu d’Urgell i amb l’N-152 cap a Ripoll. En els dos casos, es tracta de l’eix pirinenc. A la banda de Llívia, enllaça amb la carretera D-33 al municipi nord-català de Sallagosa. També té enllaços amb la ja citada N-20 (la Guingueta d’Ix-París) i amb la també citada D-30, que enllaça amb l’N-20 i amb l’N-116 de Perpinyà.
LES XIFRES
Acords i desacords transfronterers
J.C
La cooperació transfronterera a la Cerdanya ha viscut episodis d’enfrontaments com el de la “guerra dels estops”, però també la materialització de grans projectes. N’és un exemple recent i emblemàtic l’hospital de la Cerdanya de Puigcerdà, l’únic centre hospitalari amb caràcter transfronterer que hi ha a la Unió Europea. Això no obstant, no ha estat exempt de problemes, en aquest cas, administratius. Fins fa relativament poc, les persones amb nacionalitat francesa que morien a l’hospital ceretà s’havien de repatriar seguint la legislació internacional, encara que el trasllat del cadàver fos només d’una trentena de quilòmetres o menys.
En l’àmbit cultural, hi ha un cor de cantaires transfronterer, és a dir, amb integrants de les dues Cerdanyes. I, per citar-ne un parell d’exemples més, de bona entesa, hi ha el de la planta depuradora d’aigües residuals de Puigcerdà, que també dona servei a Llívia i a municipis de l’Alta Cerdanya i, encara més, la redacció i aprovació d’un mapa del paisatge transfronterer, impulsat per les administracions de tots els territoris implicats. A la banda dels conflictes, hi ha el de l’abastament d’aigua de Puigcerdà del riu Querol, ara en via de resoldre’s. La xarxa de la capital ceretana s’abasteix d’una captació de la Tor. Té un dret reconegut des del 1300. L’Ajuntament fa anys va demanar la intervenció d’una comissió interministerial dels dos estats per trobar una solució que li asseguri aquest dret.
