“La cinglera és un símbol de la nació”

Les 73 hectàrees que té Castellfollit són una limitació, però la situació estratègica que sempre ha ocupat i que s'ha vist excepcionalment millorada per la variant fa que disposi encara de 40 o 50 hectàrees qualificades com a sòl urbanitzable. Un municipi necessita habitatge de renda lliure i de protecció oficial i aquesta superfície ens permetria fer-ne. És complicat, però, perquè aquests terrenys són de propietat privada. Hi ha un conveni per desenvolupar-los, però els propietaris s'han fet enrere. Continuarem pressionant perquè això es faci efectiu. No pot ser que els propietaris, tot i que amb raons legítimes, retardin l'execució d'una cosa primordial per a la supervivència de Castellfollit. S'ha de buscar la menera d'arreglar-ho.

És un tema una mica complicat. La cinglera és patrimoni natural de la nació i mereix per part de la Generalitat que se'n preocupi més. Només ho fa amb la radiografia per conèixer l'evolució geològica de la cinglera i les mesures que calen. Jo demano, i fa quatre mesos vaig escriure al nou conseller d'Agricultura, que hi puguem dedicar diners. La cinglera s'ha de netejar, s'ha de convertir en el símbol que és i més en una comarca com la Garrotxa en què la seva vocació turística és important.

En el programa Viure al Poble, que el 2009 va endegar la Generalitat amb la col·laboració de la UE per a municipis de menys de 2.000 habitants. No és res més que un projecte de desenvolupament social i econòmic, de regeneració urbana. És un dels grans reptes per a aquesta legislatura. És un programa a tres anys. Però ens va caure a sobre la crisi un cop redactat i ara haurem de buscar complicitat i recursos, si cal a Madrid.

Falten els petits detalls com una bona senyalització, papereres adequades, el mobiliari nou, és a dir, revaloritzar els petits detalls que fan que una obra llueixi més i que és el que necessita Castellfollit.

És un greu problema i per moltes voltes que li donem no acabem d'entendre l'actitud del denunciant. Hi ha dos contenciosos. Un pel preu dels 172 metres quadrats expropiats, que el jurat gironí d'expropiació va valorar en 64.000 euros. El propietari va recórrer i el jurat superior va refermar la sentència, però li va donar el dret a cobrar mensualment per les possibles pèrdues per la privació accés als dos pisos que tenia, que estan, però, en estat de ruïna. L'altre va ser pel nou ajuntament, que no complia la normativa urbanística, amb una sentència ferma que ens obliga a refer la legalitat. És difícil valorar per què ho va fer. Segurament hi ha un transfons més potent, de tipus personal o de voler mantenir el dret a la propietat, que nosaltres reconeixem, però sense cap funció social per part seva. Si ara l'Ajuntament executa la sentència en sortirem tots perjudicats. Cal negociar i trobar una solució bona per a tots. El que tinc clar és que si haguéssim fet una gran irresponsabilitat no haguessin tornat a guanyar les eleccions.

És una demanda penal contra la secretària municipal i contra mi mateix per falsedat en document públic. Jo no he falsejat cap document públic. No m'he lucrat personalment, ni he perjudicat manifestament una altra persona amb aquest document. No ha passat res de tot això. Tot plegat està en mans del jutge i ell decidirà. Una cosa és el tecnicisme i una altra les circumstàncies que envolten el fet. Tinc la consciència més que tranquil·la. Considero que vaig fer el que calia fer.