Societat
El daltabaix de Pedralta
El 10 de desembre del 1996 va saltar l'alerta que la gran roca basculant, al límit entre Sant Feliu de Guíxols i Santa Cristina d'Aro, havia caigut enmig d'un temporal
La notícia va colpir els habitants dels dos municipis i es van activar un seguit d'iniciatives per restituir la pedra al seu lloc, en un procés llarg que no es va resoldre fins al 1999
-
Veïns a la base de Pedralta, ja sense la roca, l'11 de desembre del 1996 –a dalt–, la feixuga operació per retornar-la a lloc, el 1999 –a baix a l'esquerra–, i la imatge actual –dreta LLUÍS ROMERO / PEPA BOUIS / MANEL LLADÓ. -
Veïns a la base de Pedralta, ja sense la roca, l'11 de desembre del 1996 –a dalt–, la feixuga operació per retornar-la a lloc, el 1999 –a baix a l'esquerra–, i la imatge actual –dreta LLUÍS ROMERO / PEPA BOUIS / MANEL LLADÓ.
Fa 20 anys de la caiguda de la Pedralta, suposadament, entre el dia 9 i la matinada del 10 de desembre del 1996, dia en què un jove ciclista va alertar que la gran roca basculant, que serveix de fita entre els termes municipals de Sant Feliu de Guíxols i Santa Cristina d'Aro, no era al lloc on l'atzar de les lleis de la natura l'havia sostingut durant segles. Inicialment, el geòleg guixolenc Lluís Pallí va atribuir el fenomen al fort temporal de pluja i vent, però en les setmanes posteriors va aparèixer una altra hipòtesi complementària, de l'enginyer Josep Amat i l'Institut d'Estudis Catalans (IEC): la lenta erosió ocasionada pel costum arrelat de comprovar empíricament la basculació, que consistia a fer petar ampolles de vidre encaixades entre la base i la roca suspesa, tot saltant-hi al capdamunt.
La notícia va ser rebuda com una petita tragèdia als dos municipis, ja que Pedralta, amb unes 104 tones de pes, era la pedra basculant més important de tot el continent europeu. Centenars de persones hi van peregrinar en els dies posteriors, per matar la incredulitat i assumir el dol. I l'activitat política dels dos ajuntaments va quedar eclipsada per la gran roca: estudis, enquestes i fins i tot un concurs d'idees que va suscitar un debat encès. Calia que la mà de l'home restituís el caprici natural? I, sobretot, s'evitaria el risc que una altra esllavissada aixafés algun desprevingut?
Solucions de tots colors
De solucions possibles, n'hi havia per a tots els gustos: restituir-la sobre una estructura metàl·lica que l'assegurés tot deixant-la suspesa uns metres més amunt; deixar-la allà on havia caigut, amb un mirador per contemplar la base i una malla metàl·lica més lleugera que simulés la forma del roc quan basculava; tornar-la a posar uns metres endarrerida per dificultar que tornés a caure, o fins i tot no tocar res, i col·locar només alguns plafons informatius que expliquessin que abans havia basculat durant segles fins que un dia va caure.
Entre els dos consistoris, en paral·lel al debat ciutadà i científic, van acordar una solució comuna que es va acabar comprovant que era més difícil que no pas aixecar la pedra. Els organitzadors de l'aplec anual a la roca, els Amics de Pedralta, van afavorir una comissió de treball conjunta entre els alcaldes dels dos municipis –el guixolenc Antoni Juana ls i la cristinenca Pilar Blasco–, edils, la propietària del terreny, els experts Pallí i Amat i l'entitat. Però després de successives anades i vingudes, el feble consens inicial d'actuar plegats es va anar erosionant.
Al març, Amat va presentar un projecte tècnic de restitució, amb un calendari planificat dels treballs i un càlcul dels costos: cinc milions de pessetes, que la comissió i l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols van donar per bo. Blasco, a Santa Cristina, el va sotmetre a votació popular amb una carta en què criticava que a Sant Feliu s'hagués tirat pel dret sense implicar-se en el concurs d'idees. Encara que el projecte es va aprovar per 77 vots veïnals a favor i 44 en contra, només representaven una petita part del cens: 118 dels 2.115 cristinencs amb dret a vot, com recull la detallada cronologia d' un estudi de Pallí i Carles Roqué publicat l'any 2000 per l'Institut d'Estudis del Baix Empordà . Finalment, es va sotmetre a parer del ple, on va rebre el vistiplau unànime, tot i que amb la condició que el finançament sortís de “dotacions econòmiques alienes” al consistori. Era el 18 d'abril del 1997.
Subscripció popular i patrocinis
Amb projecte aprovat, pressupost i condicions clares, va començar l'empresa d'aplegar els cinc milions. El primer aplec va mobilitzar unes 3.000 persones, però els donatius no van passar de les 80.000 pessetes. A l'octubre, ja eren 800.000, però el ritme era lent i Juanals es va oferir a aportar-hi dos milions municipals. Calia, però, emprendre noves accions de patrocini i recollida de donatius i va instar l'Ajuntament de Santa Cristina a contribuir-hi, però Blasco no es va moure de l'acord de ple i les aportacions “alienes”. Malgrat tot, el teixit associatiu, comercial i empresarial va acabar responent. Accions com ara una tirada de cartells amb un dibuix del pintor Alexandre Matas, guardioles de cartró amb la figura de la roca repartides pels establiments, o el disc de solistes i grups ganxons Cançons per Pedralta, editat per Ràdio Sant Feliu, van permetre recaptar un total de 6,8 milions de pessetes (més de 41.000 euros) i el superàvit va servir per reforestar l'espai.
L'espera fins al gran dia
L'enginyer Josep Amat –catedràtic de la UPC i exregidor del consistori amb posterioritat– recordava ahir tot plegat com “una experiència bonica, que va aixecar la consciència dels veïns dels dos municipis sobre el seu patrimoni”. El juny del 1998 es va traslladar la pedra fins al peu de la base. I a finals del maig del 1999, la complexa operació final d'aixecar la roca amb dues grues alhora. La UPC va dissenyar un programa per calcular l'esforç combinat de cada grua, i va funcionar, tot i que Amat recorda que “la Universitat va haver d'assumir els costos d'assegurança perquè la mútua de l'empresa va advertir que no cobriria un eventual accident”. Es va refer la curvatura de les roques, malmesa en la caiguda, per permetre el balanceig, però Amat només lamenta que quan faltava la darrera correcció –amb la roca en la posició actual, “uns 6 centímetres per darrere del punt d'oscil·lació”– les eslingues que la subjectaven amenaçaven de trencar-se i es va optar per deixar-la encavalcada, sense moviment, però amb el mateix efecte visual. La natura i l'erosió decidiran si torna a bascular en el futur.
