Administracions

DANIEL TARRAGÓ

SOCIÒLEG. SOCI FUNDADOR DE NEÒPÒLIS

“El pressupost participatiu ja és l'instrument estrella”

Aquest any els ajuntaments s'han abocat massivament als pressupostos participatius.
Sí, clarament. De fet, nosaltres publicarem pròximament un estudi en què fem una anàlisi de setze experiències de pressupostos participatius que s'han dut a terme en diversos municipis de Catalunya. Una de les coses que hem detectat és que els equips de govern aposten per aquesta nova eina de participació. Els pressupostos participatius ja han esdevingut l'instrument estrella de la democràcia deliberativa o de la participació ciutadana.
Quines són les motivacions que detecten en els equips de govern per apostar-hi?
Els motius que porten els diversos equips municipals a apostar per aquesta mena d'experiències de participació són diversos. Tot i que no ho podria afirmar amb rotunditat, pot ser que sigui una moda, com quan es van posar de moda les Agendes 21, que tothom en feia. Sovint la reacció dels governs és: “El poble del costat ho té i nosaltres també ho hauríem de tenir.” No està malament si es tracta de qüestions que aprofundeixen en la democràcia. És una manera de democratitzar els pressupostos i, per tant, no ho trobo gens malament.
Quin model impera més? Aquells que demanen que es proposi o aquells que directament proposen ells?
De maneres de fer pressupostos participatius, n'hi ha diverses. Per exemple, hi ha el model de Badalona, on més que un procés de pressupost participatiu fan un referèndum d'opció múltiple. És a dir, l'Ajuntament elabora una sèrie de propostes i, a partir d'aquí, es fa una mena de referèndum en què es demana als ciutadans que escullin entre les opcions amb X diners. I la gent, per tant, fa un exercici de votació i no de deliberació. Seria més un exercici de democràcia directa que un procés participatiu de democràcia deliberativa. Però hi ha altres models.
Potser encara s'està en època d'experimentació.
És molt important que els municipis adaptin la metodologia a la idiosincràsia local. A vegades, s'agafen experiències d'èxit i es volen traslladar a casa. Per exemple, el model és Porto Alegre. Però Porto Alegre és una ciutat amb molts habitants situada al Brasil que no té res a veure, per exemple, amb Hostalric ni amb Vilafant. Copiar un model que ha tingut èxit en un territori i uns habitants que no tenen res a veure amb els nostres no és la millor via. Estem veient que els municipis han de fer un exercici previ de definició del seu model. I com ho farem? Com que és una cosa nova, s'ho han de pensar bé. Necessiten fer un procés de reflexió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia