Opinió

Parc Natural del Montgrí, prepotència

Quan es parla de temes socials, s'ha d'intentar evitar barrejar-hi la política, perquè la sensibilitat de les persones davant diferents assumptes, moltes vegades, no té res a veure amb les inclinacions cap a una ideologia política o una altra. Però en el cas del Parc Natural del Montgrí i altres actuacions en el medi natural fetes per l'actual govern de la Generalitat, és quasi impossible no fer al·lusions a una ideologia política determinada que no sembla pròpia del sistema democràtic que presumim de tenir.

Diuen que quan va caure el mur de Berlín, a sota hi varen quedar enterrades les restes del últim règim comunista del continent europeu. Altres diuen que els comunistes supervivents i altres orfes de l'antiga URSS es varen refugiar, camuflats, sota la coberta verda de l'ecologisme.

Ja sigui per ideologia d'extremisme polític, ja sigui per ideologia d'extremisme mediambiental, o ja sigui per ineficàcia política, el cert es que no cal anar al Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí de Madrid per veure bestieses socials com la de la reserva pesquera de les illes Formigues. Només cal fer un seguiment de la demostració de despotisme i prepotència amb què han actuat alguns polítics del tripartit, en l'aprovació per la via d'urgència d'un tema tan delicat com és el Parc Natural del Montgrí, Medes i Baix Ter. Un altre parc que la majoria de la gent, i el sector primari, ja fa temps que han dit que no el volen.

Imposar no és governar. Les 1.600 al·legacions, majoritàriament contràries al Parc del Montgrí, i l'oposició ciutadana, haurien d'haver estat suficients perquè el govern fes els deures a fi d'evitar el suspens, per intentar aconseguir que el poble li doni un aprovat, encara que sigui justet, en l'assignatura de governar pel poble, no contra el poble.