I amb el somriure, la revolta
L'Acústica de Figueres bat rècords d'assistència amb 35.000 espectadors
La capital de l'Alt Empordà va viure dissabte passat moments de gran càrrega emocional amb el concert d'homenatge a Carles Sabater, un sorprenent recital de l'uruguaià Jorge Drexler, l'energia desbocada dels concerts de Mazoni i Sidonie, i la cançó reivindicativa de Cesk Freixas.
Intents de censura
Poques vegades una jornada de l'Acústica ha començat amb un ple tan absolut, amb la plaça de l'Ajuntament de Figueres plena d'un públic expectant que va respondre a la crida de Cesk Freixas amb un esperit constructiu i «combatiu des de la tendresa», tal com va definir el seu recital només començar. Els intents de censura de Ciutadans i del Partit Popular es van transformar en el reconeixement popular d'un cançoner que beu directament de les fonts de Silvio Rodríguez, Ovidi Montllor i Raimon, de qui va fer una emotiva versió de Al vent. “He vingut a trencar el silenci, a reafirmar-nos com a treballadors de la cultura” va dir a mig concert i es va acomiadar amb un agraïment al festival per la seva aposta i la voluntat de “seguir demostrant que la cançó d'autor segueix sent necessària”.
Per la seva banda La Brigada van aprofitar el concert a l'Acústica per presentar fins a quatre temes nous que anaven des de la influència de Pau Riba a Nit d'hivern a referències frontereres de Calexico a Motius, tot amarat amb la clàssica lírica sentimental del grup de Vilanova i la Geltrú. Lídia Pujol i Élena van aconseguir que el seus concerts se seguissin en un silenci respectuós a les dues places, plenes de gom a gom.
Sol·licituds i experiments
Jorge Drexler va dir que havia escapat d'unes vacances a Cantàbria i va agrair haver pogut sortir «de l'enclaustrament per anar al claustre» –en referència al nou escenari de l'Acústica–. A la tercera cançó, ja feia cas al seu públic i cantava la petició Garota de Ipanema. Les sol·licituds es van combinar amb experiments acústics de l'uruguaià. Va interpretar versions per a milonga (de Billy Jean de Michael Jackson i de Dance me to the end of love de Leonard Cohen), una picada d'ullet a l'auditori català (Club Tonight de Gossos) i els grans èxits Polvo de estrellas, Eco i Sea.
Mazoni va presentar les cançons d'Eufòria 5-Esperança 0, en un format reduït i més acústic del que és habitual en ells, amb la qual cosa les van portar cap a camps més psicodèlics. Sidonie va causar estralls a la plaça de l'Església. Les cançons del seu nou disc, El incendio, creixen al damunt de l'escenari a les mans d'una banda, per a la qual sembla haver estat feta a mida l'expressió «glamur rocker».
El Tribut a Sau que va cloure la nit de dissabte no va acabar de reeixir completament, ja que potser hi va faltar un presentador que introduís els artistes, una banda més conjuntada i una major implicació d'alguns dels cantants convidats. A tot això, però, es va sobreposar el cançoner de Sau, que continua vigent en l'imaginari col·lectiu, tal com va demostrar el públic que va omplir la plaça de l'Ajuntament fins a quarts de tres de la nit.