Nadal i el menyspreu

No sé si va per mi la frase «algun cronista il·lustrat distribueix patents de sensibilitat i intel·ligència» de l'article de Joaquim Nadal (Territori: pragmatisme i utopia). Dic que no ho sé perquè, en puritat, el concepte «il·lustrat» s'hauria d'aplicar a les grans plomes del XVIII, com ara les Goethe, Kant o Diderot, de les quals jo, com és evident, estic a anys llum. Però suposant que es referís a mi i als meus articles de La Vanguardia sobre les destrosses empordaneses de la C-31, voldria fer una petita precisió sobre l'ofici d'escriure als diaris. L'articulista emet una opinió. No solament discutible, sinó tan fràgil, tan poc decisiva, que el diari de l'endemà se l'endú. En aquest nostre país l'únic que distribueix patents, és a dir, l'únic que certifica i dóna permisos, és l'administració, el poder establert. Nadal és al poder des de 1979. Jo no hi he estat mai, però des dels primers vuitanta em dedico, com a free lance, al modest ofici d'escriure (un ofici, per cert, sotmès a les pressions que –secretament, però amb contundència– el poder exerceix sobre els mitjans). No perdo l'esperança que algun dia arribi a entendre una cosa que li costa molt: en una societat democràtica la crítica és imprescindible. Respongui amb arguments, conseller, i no menyspreant els crítics des de la seva posició de força. De moment ens ha recordat que ha fet algunes coses correctament. Era la seva obligació. Però de la mateixa manera que un bon article no eclipsa el dolent, les seves bones obres no excusen que estigui destrossant irreversiblement el cor de l'Empordà.