“Xmenia sense fum/ m'he tornat un monument./ Talment un temple romànic/ ara em ve a admirar la gent.” Amb aquests versos comença el poema La xemeneia del Sucre de l'escriptora vigatana M. Àngels Anglada. Sens dubte, la xemeneia és l'element més visible de l'antiga fàbrica sucrera de Vic –la primera i una de les dues úniques que van existir a Catalunya. Aporta el contrapunt de verticalitat a un edifici robust d'obra vista, amb una planta en forma de U, quatre pisos i una superfície total de 7.963 metres quadrats. Des del punt de vista arquitectònic, està catalogat pels entesos com a eclecticisme no massa evolucionat, tot i que quadra perfectament amb les grans construccions industrials de final del s. XIX i principi del XX. Des del punt de vista de l'activitat interior, avui el que s'hi imposa és el silenci de les institucions i dels serveis municipals que hi tenen seu. No hi ha caldera ni màquina que hi brunzeixi.

La fàbrica El Sucre, construïda l'any 1892, és obra dels industrials Martí Miret i Albert Planas, que dos anys abans s'havien constituït en societat. Va ser la primera indústria que va utilitzar la bleda-rave a Catalunya, com a matèria primera per obtenir el sucre roig, base del sucre refinat. El 1894 l'empresa va canviar de titulars, però aquell mateix any va tancar. No va ser fins al cap d'un lustre que Pere Catasús, primer propietari d'una petroliera al país, va reprendre l'activitat d'aquell edifici. Amb tot, el 1903 l'empresa va ser absorbida per la Sociedad Azucarera Española, que es va encarregar d'acabar de desmantellar la indústria. El 1916, un empresari va tornar-la a reactivar amb alguns alts i baixos fins que, finalment i després que el negoci sucrer a Vic fes fallida, el 1991 l'Ajuntament en va comprar l'edifici.

El 1993 el despatx d'arquitectes Jornet Llop Pastor es va fer càrrec de fer una rehabilitació a consciència d'un edifici que es trobava en tal estat de deteriorament que fins i tot posava en perill la seva permanència. L'actuació va consistir en una reforma integral, des de la consolidació de la façana, l'estructura i les cobertes, fins a una renovació del sistema de tancaments, acabats i instal·lacions. La fàbrica d'El Sucre, on en altres temps la xemeneia havia estat l'eix central del pati i s'havia concebut per aprofitar l'aire calent de la caldera de la fàbrica com a calefacció de la casa o residència familiar, avui té la protecció d'un bé cultural d'interès local (BCIL). Actualment ja no queda rastre dels colors que lluïen a les portes i finestres ni de l'estufa de ceràmica d'estil vienès d'Alemanya, però El Sucre continua sent l'epicentre de tota una zona de la ciutat de Vic a la qual ha donat nom.

Murals de Sert a les parets

Per dins, un dels atractius de l'edifici d'El Sucre és a la planta baixa, a la sala Josep M. Sert, on hi ha la llotja de contractació. A les parets s'hi exposen 15 reproduccions de les pintures que el muralista va fer del 1930 al 1931 i que van formar part del menjador de l'hotel Waldorf Astoria de Nova York. Les teles porten per títol genèric Les noces de Camacho en referència a un capítol de la novel·la El Quixot. El Sucre, avui espai de congressos i conferències, es coneix sobretot perquè és la seu del Consell Comarcal d'Osona, que hi ocupa la tercera i quarta planta. Però l'edifici també dóna aixopluc a la delegació territorial del govern a la Catalunya Central, a la Cambra de Comerç de Barcelona (delegació d'Osona), a la Tresoreria General de la Seguretat Social, a serveis de l'Ajuntament, a l'Organisme de Gestió Tributària, a Depuradores d'Osona, a l'Eaia i a l'Oficina de Consum OCIC, entre d'altres.