Fa pocs dies ens va deixar el secretari del bisbe Jaume Camprodon, amb qui compartia residència. Ahir em vaig assabentar que ell també havia anat a la casa del Pare a l'edat de 90 anys.

Reconec que he conegut tots els bisbes de la meva ciutat, uns més que altres, principalment els d'abans. El primer, el bisbe Cartanyà; jo encara anava a escola i quan sortia del Palau Episcopal totes les mainades anàvem a fer-li un petó a l'anell. Els últims, que han coincidit amb el nostre tancament, ja no n'he tingut ocasió. També és cert que el nostre carrer era camí de capellans, seminaristes o canonges, ja que, d'una manera o altra, porta a la catedral. N'hi havia que venien per la Rambla i d'altres, pel nostre carrer, i coincidia que jo estava netejant les voreres o els vidres. Sempre tenia ocasió de desitjar-los un bon dia.

El bisbe Jaume Camprodon era una gran persona i proper als ciutadans. Si no el tractaves feia la impressió que era seriós, i era tot el contrari. Quan als matins en anar a la catedral em trobava que arreglava l'aparador, sempre em deia alguna cosa: “Vostè segueix totes les tradicions.” Recordo la darrera vegada que va quedar embadalit perquè havia posat una catifa de Corpus amb els nens i nenes de comunió i va dir-me: “Quin goig fa mirar una cosa així, emociona.” Jo li vaig explicar el motiu pel qual havia recuperat aquesta tradició, tot i que no era com hauria desitjat, que hi hagués processó, però estava contenta perquè els petits havien conegut el que es feia quan el dia de Corpus era una gran festa, i ell va estar d'acord amb mi. Han passat uns anys i ara tenim, encara que petita, processó.

Va dir-me que ell no solia entrar als bars i, com que era d'hora, em va dir si li permetia mirar la paret, que semblava un museu, i se la va mirar de cap a peus, amb molta il·lusió. Inclús va recordar quan vaig ser pendonista, que es va emocionar, i a més jo estava retratada a la porta de la catedral amb ell. Voldria fer referència al seu punt de gràcia, que fins i tot a mi em fa vergonya de repetir, però al Raimon aquell matí li ho explicava amb to una mica bromista. Es va apropar a la barra i em va dir: “Em permet que li digui una cosa?” I jo vaig dir: “Digui.” Va respondre: “A vostè encara la veig bisbe de Girona.” Potser no ho hauria d'haver escrit, però és per dir que aquell home de posat seriós també tenia moments de gràcia.

Avui a les onze se celebrarà la cerimònia religiosa a la que ha estat la seva casa, la catedral de Girona; ell ha donat el seu cos a la ciència. Tinc la seguretat que autoritats i gironins s'aplegaran per dir adéu al que ha estat el nostre bisbe emèrit de la nostra ciutat. Nosaltres no hi podrem estar, però pot tenir la seguretat que sentirà el nostre escalf des de la solitud de casa nostra.

Bisbe Jaume, li demano que des del cel continuï ajudant els necessitats, pregui per la pau i sobretot per les persones que pateixen i tenen malalties incurables.

Descansi en pau.