«Trobo a faltar respecte, sinceritat i esforç»

–«Jo el que sóc és anarquista. Perquè per unes coses sóc d'ultradreta; per altres, d'ultraesquerra, i per altres, del mig. Era lògic que em fes de Convergència, no?»

–«Per temes d'educació, disciplina i respecte.»

–«Per l'igualtat d'oportunitats i pel bé de la gent. Per tant, convergent.»

–«Hauries de posar que vaig ser fundadora de l'escola de la Fibracolor de Tordera, que ha fet cinquanta anys. Jo vaig fer magisteri i per oposicions em va tocar Blanes. La plaça definitiva em tocava a Vilalba dels Arcs, on vaig estar quatre dies perquè llavors el director de la Fibracolor em va proposar obrir l'escola. Hi vaig estar dos anys. Ara és l'escola Brianche, una cooperativa de pares que funciona molt bé. Pel cinquantenari vaig fer un discurs que vaig quedar descansada.»

–«Em vaig carregar l'ensenyament, les autoritats i tot plegat. Com que no tinc cadira per guardar dic el que penso.»

–«A la meva edat? I tant que sí! Per educació no ho he fet sempre, però Déu n'hi do. Si agrada, bé i si no...»

–«Vaig conèixer el meu home al carrer de l'Argenteria de Girona el 17 de novembre de 1960, quan havia vingut a comprar llibres a can Geli. Aquell dia li va dir a la seva mare que havia conegut una noia que si volia seria la seva dona. I la seva mare li va preguntar d'on era i ell no ho sabia, només li va dir que era de pagès.»

–«Com que no? Jo sé des de girar recs a menar porcs extremenys, que el pare importava. He recollit suro... El meu pare feia tot això i més. Va inventar un sistema per recollir el tàrtar de dins les tines, amb butà i un difusor, i en va treure molt i el venia. Va fer molts calés venent-lo a l'Ensesa i en Sarasa per a àcid tartàric, per fer litines i begudes amb gas.»

–«Sóc pagesa per naixement i senyora de ciutat consort. Aquí a Girona hi havia clans i castes i jo vaig anar a raure a una d'aquestes deu o dotze famílies d'anomenada. Però en contra dels gustos de la meva sogra, jo anava a comprar a mercat i enraonava amb la gent del carrer, però em feien tenir minyona quan jo volia estar sola amb el meu home perquè m'agrada cuinar i no em cauen els anells per res. Tot i haver fet magisteri i filologia francesa, sé cuinar, matar conills, planxar camises amb midó, canviar els punys...»

–«No. Jo vaig estar a les Escolàpies i amb 14 anys em volia fer monja. Com que m'havien dit que havia d'anar al cel, fer-se monja era tenir via directa... Era estratègia. Els meus pares varen tenir un trauma i em van portar a Girona. Jo volia fer medecina, però se'ls feia massa gros Barcelona i per això em van portar a les Dominiques del carrer del Nord. No ho aguantava i vaig anar a les Carmelites. Érem internes i la classe la fèiem a la Normal.»

–«Ja m'agrada ser senyora Teixidor. Les castes que et deia abans ho eren per diners o per negocis o per cultura. Hi havia els Sobrequés, els Nadal, els Escatllar, els Noguera, els Ordis, els Ribot... Eren de diversa procedència. L'avi Teixidor, per exemple, no era un senyor. El meu sogre sempre em deia que era el moliner que s'havia casat amb la gran dama, perquè la meva sogra sí que era rica i venia d'alt llinatge, nascuda a Londres, parlant anglès i prenent el te... I el meu home en el carnet d'identitat era molinero i això que era pèrit mercantil. S'aixecava a les cinc del matí i a les sis ja era a la fàbrica.»

–«Quan ens vam casar ens arreglàvem una casa al carrer Ibèria i vaig estar-hi uns mesos. Jo llavors en deia l'Escorial perquè era enorme i difícil. A l'any 70 ens vam fer casa a Palau.»

–«Era grisa i negra. Figueres era oberta, podies anar vestida amb estampats i coloraines. Però no m'imaginava al carrer Nou amb un vestit de colors. Tocava vestit jaqueta gris. D'estudiant ho vaig passar molt bé. Les oposicions no vaig voler fer-les com a filla de mestra perquè era més fàcil però t'obligaven a estar tres anys al mateix poble. I jo volia ser lliure. Ho sóc, de fet mai no he portat arracades i, fora de Convergència, d'Òmnium Cultural i de la Fundació Jordi Pujol, no he estat mai ni d'Acció Catòlica, ni Filla de Maria (que tampoc no em volien), ni de la Falange ni res de res. He volgut ser independent i vaig tenir la sort de tenir un home molt liberal. Però com a senyora de, em va tocar cuidar els oncles avis del meu home, els famosos anglesos de Palau. I després vaig cuidar la meva sogra. Van ser molts anys fent de marujona.»

–«Fins que a la Universitat Politècnica necessitaven un secretari. Hi vaig estar dos o tres anys.»

–«Molt maca amb calés. Molt clàssica, molt selectiva. Sorties a sopar, però només els del cercle. La nostra colla no era de senyors sinó de gent més normal. La senyora Sambola, la Maria Elvira, casada amb el doctor Bordas, els Palau, els Molina, en Ros arquitecte, en Ginesta. Anàvem a sopar, però un cop al mes i a can Dalmau, a Domeny, a menjar calamars a la romana i pollastre a l'ast, que havíem d'administrar molt, que teníem fills i havíem de comptar. Anàvem al Tennis per Cap d'Any i el que fèiem molt eren sopars a casa, on podies enraonar de tot.»

–«Girona canvia quan la gent comença a estar una mica més bé econòmicament. I pel sentit comú de la classe obrera i dels menestrals que van voler que els seus fills estudiessin carrera. I per les comunicacions.»

–«I per bé. En Nadal ha estat un bon alcalde per a Girona i jo el respecto i l'admiro. Va ser llest i va treure diners de pertot. És en l'única cosa que coincidim, que estimem molt Girona. Tots tenim errors, però el positiu suma més que el negatiu. L'oposició, tant convergent com del PP, ho entenen malament. No s'ha de fer oposició per norma perquè mani un altre partit. Si una cosa és bona per a Girona, que es fumin els altres.»

–«A mi em vénen a buscar amb 24 hores de diferència Convergència i Unió. Els d'Unió m'agraden però t'obligaven més a certes coses, per exemple en el tema de l'avortament. Ells hi estan en contra. Jo també, però que em diguin que ho he de fer, això no. Ja decideixo jo per mi. I en certes circumstàncies s'ha d'admetre l'avortament. Vaig anar amb Convergència. El meu home em va animar i van ser quatre anys, de regidora de l'oposició, en el segon d'en Vidal i Gayolà. En Nadal em deia que feia d'assistenta social i oficina de col·locació. Amb uns companys molt macos: en Xuclà, en Masabeu, en Sararols. M'hi vaig sentit còmoda tot i ser a l'oposició.»

–«Sí, i d'en Trias Fargas. Tot i això el primer cop vaig votar per la Lliga i pel senyor Bonmatí. Però no sempre voto Convergència encara que en sigui militant. Sobretot a les municipals.»

–«La ciutat té mentalitat convergent, però caldria buscar un perfil adequat, no tirar-li pedres al damunt i exigir-li que conegués Girona, es pategés Girona i, sobretot, conegués el que volen els gironins. La gent vol saber on tindran feina els seus fills. Cal connectar amb la gent del carrer. En canvi es dirigeixen als que ja saben a qui han de votar. O als immigrants o els de Comissions Obreres per rescatar vots. Hi ha gent que sí que pensa i que rumia i que no sent el que voldrien escoltar de boca dels polítics.»

–«No. Què li dius a una mestressa de casa que posaran Wi-fi a la Devesa?»

–«Ho té complicat. El futur alcaldable de Girona la gent no el coneix. Hauria de ser més conegut que la Monyos. El coneixen les botigueres? També voten els botiguers i la gent treballadora. I diu la dita que per ser alcalde de Girona s'ha de ser de casa bona.»

–«Malament. La consciència ja els diu el que haurien de fer, però per guardar el sillón són capaços d'emmascarar-ho tot. I així els va. Esquerra el que hauria de fer és governar amb Convergència. M'agrada la doctrina d'Esquerra, però de l'època de l'Heribert.»

–«Jo sóc catalana. Independentista no, però federalista sí. Ara, jo hi aniré a votar per la independència. No sé si Europa ens acceptaria si fóssim independents d'Espanya. S'ha de tocar de peus a terra. Jo sóc catalana, però no republicana. Tampoc monàrquica, però almenys els reis són educats, saben idiomes, saben menjar i els reben amb respecte arreu.»

–«Quan en Nadal ens va fer la putada d'obrir un carrer i vam haver de traslladar la fàbrica, el meu home es va plantejar fer una farinera fora, però els gendres ens van fer veure que era una bestiesa. I vàrem fer el bloc de pisos. I jo em vaig voler quedar la cantonada. I va ser el meu home que em va apretar per fer una llibreria.»

–«La vam muntar amb els Pla Dalmau fins que temps després vaig decidir quedar-m'ho jo. I l'hem aixecada, funciona i ara l'ha agafat la meva filla. Ha anat bé i tenim molt bones relacions amb en Guillem, amb en Geli i l'Empúries. En Guillem l'he admirat sempre, des que per la ràdio donava ànims a la gent durant aquella nevada que ho va parar tot. I en Pere Rodeja i la Carme, no ho vulguis saber.»

–«Sí, Estic indignada i no per culpa dels mestres, Als nens de 6 a 9 anys abans se'ls ensenyava a escriure sense faltes d'ortografia, les fraccions, les capitals del món i amb una sola enciclopèdia i l'esforç dels professors es passava. Ara no. Ara se'ls ensenya tot de cop i no saben res. L'altre error és que els volen fer raonar com adults quan no poden fer-ho. Haurien de desenvolupar la imaginació. Han escurçat les etapes de la infantesa i de l'adolescència i amb 18 anys estan tips de tot. No entenc com hi ha pares i mares que consenten aquestes nenes pedorrillas de 13, 14 o 15 anys que es comporten com noies de 20 anys. No entenc la compra per impuls, les modes. Estan manipulats, els joves, i són molt febles encara que ells no ho creguin. I els pares no saben dir que no. Amb 12 anys tenen mòbil i vinga sortir fins a les tres o les quatre. Això, no. Ja els hi arribarà l'hora!»

–«Carreguem els nens físicament i moralment de llibres que no poden pair. I això és culpa de les editorials. Falta disciplina. D'un tip d'estudiar no s'ha mort mai ningú. I de fer deures, tampoc. I la memòria? Es poden aprendre 200 noms de pokemons i no saber-se les capitals del món? Ara, negocis de logopedes, psicòlegs i més, tants com vulguis. Però no saben ni expressar-se, ni parlar en públic, ni llegir en veu alta, ni fer un quadre sinòptic, ni resumir, que això és importantíssim. Ara només parlen de treure el Sant Crist. I ara ve en Maragall que vol posar alguna cosa a lloc i d'entrada el col·lectiu de mestres ja li diu que no. I només faltava això dels ordinadors... On serà el contacte humà? Sense tot això no hem pas sortit tan burros. Classes d'informàtica a l'escola, sí; ara, fer-ho tot amb ordinador, no.»

–«Mira tu on has arribat. Segur que la teva mare et va educar amb carinyo, esforç i sentit comú. Amb això n'hi hauria d'haver prou.»