Record de l'enginyer i lingüista Lluís Marquet
El passat dissabte 12 de març moria sobtadament, a la matinada, Lluís Marquet i Ferigle. Nascut a Barcelona el 1937, era doctor en enginyeria industrial. Marquet, igual que Pompeu Fabra, era enginyer d'estudis, però el seu interès el féu decantar més cap a una professió de tipus lingüístic. De fet, bona part de la seva obra escrita s'emmarca en aquest pont entre el món cientificotècnic i el lingüístic. Així, Marquet destacà sobretot per la normalització i normativització de la llengua pel que fa als vocabularis científics i tècnics, poc abundants, ara fa vint o trenta anys, en català. Tot i ser un home independent i no formar part dels cercles acadèmics, fou secretari de la secció de Matemàtiques i Enginyeria de l'IEC entre 1968 i 1973, coordinà els articles relatius a ciència i tècnica durant la confecció de la Gran Enciclopèdia Catalana i fou responsable de la comissió lèxica del Col·legi d'Enginyers Industrials. Investigador i lingüista rigorós, publicà el Diccionari d'electrònica (1971), el Vocabulari de luminotècnia (1978), el Vocabulari de metal·lúrgia: equivalències català-castellà (1984), Pesos, mides i mesures dels Països Catalans (1990), escrit conjuntament amb Claudi Alsina i Gaspar Feliu i ampliat el 1996 amb el títol Diccionari de mesures catalanes, el Diccionari del taller mecànic (1991) i El llenguatge científic i tècnic (1993).
Igual que Albert Jané, Joan Solà o Albert Pla i Nualart al diari Avui, durant anys edità a Serra d'Or diversos articles d'un estil semblant a les converses filològiques fabrianes en què pretenia aportar llum i resoldre dubtes de tipus lingüístic en el seu ús pràctic. Bona part d'aquests articles s'aplegaren posteriorment en els tres volums Novetat i llenguatge de l'editorial Barcino (1979, 1981 i 1985). També era assessor de la revista i associació Llengua Nacional, on col·laborava regularment. Sempre preocupat per la qualitat lingüística de la llengua, Marquet, juntament amb Francesc Esteve, Josep Ferrer i Juli Moll, desfermà molta polèmica amb la publicació de l'estudi El diccionari de l'Institut. Una aproximació sistemàtica a la revista Els Marges (1998), en què es feia una crítica acerada sobre l'aleshores nou diccionari normatiu editat per l'IEC el 1995. Un treball que reeditaren, ampliat, amb el títol Diccionaris, normativa i llengua estàndard. Del Fabra al diccionari de l'Institut (2003). També col·laborà a la recerca d'escrits inèdits per al volum novè sobre textos dispersos i esparsos de les obres completes de Pompeu Fabra, dirigides per Joan Solà i Jordi Mir. D'ell en tinc uns quants i bons records de quan anàrem al Museu-arxiu de Badalona o a Ca l'Ardiaca, juntament amb Josep Murgades, a la caça de troballes fabrianes. El 2002 edità Fabra abans de Fabra. Correspondència amb J. Casas Carbó.
Però Marquet també destacà pel seu compromís patriòtic i catalanista. Des de feia anys que participava a la Universitat Catalana d'Estiu en la preparació d'actes o conferències, i era un convilatà actiu de Premià de Dalt en el grup de danses, en el de sardanes i en les tertúlies a la ràdio municipal del poble.
Jubilat de feia pocs anys després de treballar durant temps com a corrector lingüístic de l'Institut del Teatre, Marquet, casat amb Montserrat Gummà i pare de dues filles i un fill, havia estat curador, juntament amb Josep Ferrer i Ferrer, de l'Obra gramatical i lingüística completa (2011) de Jaume Vallcorba i Rocosa.
Home bonhomiós i discret, de caràcter jovial i molt treballador, sovint tenia un to humorístic i era rialler de mena. Unes rialles que se li desdibuixaven del rostre quan es concentrava i arronsava les celles per parlar o estudiar metòdicament algun tema lingüístic. Perdem, sens dubte, un altre bon coneixedor de la llengua catalana, un fabrià il·lustre i un patriota compromès.
(*) Jordi Manent és filòleg