POL ACÓZAR

PORTAVEU DE SUBURBE

«Mantenir-nos neutrals davant la societat que ens envolta és covard»

Pol Acózar té 32 anys i és tècnic cultural. Des de fa uns quants anys es dedica, amb un grup de creadors, a promoure la cultura «underground» a l'àrea metropolitana de Barcelona mitjançant l'associació Suburbe-Associació Cultural Octubre (www.suburbe.org)
Com definiria Suburbe?
–«És una associació cultural que aplega autors de diferents disciplines en projectes d'intervenció artística en espais públics.»
–Per què va néixer?
–«Perquè pensàvem que estem envoltats d'una concepció de l'art molt neutral, desproveïda de qualsevol esperit de comunicació, mentre al nostre voltant hi ha altres formes d'expressió que no troben sortida i resten en un àmbit underground, quan en realitat mereixen tenir un espai més ampli de difusió. A partir d'aquí proposem temes de la nostra realitat i demanem als artistes que hi reflexionin a través de la seva obra.»
–Volen promoure la creació underground a l'àrea metropolitana?
–«Promoure els artistes però també les associacions; per això treballem amb col·lectius que ja funcionen. Intentem defugir una concepció de l'art aïllat, on l'artista treballa al marge de la societat, expressant sentiments individuals; busquem que la realitat motivi les obres.»
–Art amb missatge.
–«Defugim l'art per l'art; ens sentim orgullosos de l'etiqueta underground, que el nostre art pugui ser considerat radical, perquè la radicalitat és el contrari de la superficialitat. Tampoc ens fa res que ens diguin perifèrics, al contrari.»
–Exposen al metro perquè no tenen cabuda al circuit habitual de les sales d'art o per ser alternatius?
–«Sí que hi ha un circuit on podríem exposar, des de centres cívics fins a sales d'exposicions més especialitzades, però no busquem comunicar-nos amb aquest tipus de públic. Avui en dia el que és més art és la publicitat, perquè busca la persona per comunicar-li el seu missatge i combina totes les disciplines i s'adapta a tots els terrenys. Pensem que podem fer el mateix amb temes d'interès general. Mitjançant l'art podem reflexionar sobre les desigualtats socials o difondre-les.»
–Que sigui alternatiu no vol dir que no tingui qualitat.
–«Per descomptat. Tot el contrari: sovint, com més alternatiu és, més qualitat té, perquè hi ha més esforç. Quan passi el temps aquest art que no està en els circuits habituals deixarà més petjada que el convencional.»
–L'art és només el mitjà de transmissió d'uns valors?
–«No és només això. Quan fem obres que han de ser vistes pel gran públic pensem que tenim una responsabilitat i que mantenir-nos neutrals davant la societat que ens envolta és covard, és un joc que no ens agrada.»
–A quina ideologia es consideren més pròxims?
–«Som gent d'esquerres.»
–Què és «Distòpia 2010. La transmissió de la resistència»?
–«Volem provocar una reflexió: potser la nostra societat ja no persegueix una utopia, sinó que realment hi ha interessos obscurs, que intuïm, que promouen el control social. Hi ha moltes obres culturals dels darrers temps, molt populars dins del gènere ciberpunk, que plantegen si el progrés tecnològic està al servei de les persones o hi va en contra. Pel que fa a la resistència a la crisi, vam pensar que podíem anar més enllà i intentar fer una metàfora del que és la nostra societat. Vam analitzar els tòpics de les pel·lícules ciberpunks i ens vam adonar que molts s'havien complert. El soma d'Aldous Huxley d'Un món feliç té moltes similituds amb els medicaments químics de l'àmbit psiquiàtric, i això té unes connotacions ètiques que fa cinquanta anys haurien estat més controvertides que avui. El control dels nostres moviments a través de la videovigilància és una realitat, cosa que en altres temps ens hauria semblat feixista. En canvi ens hi hem adaptat perquè donen solució a les nostres pors sobre la seguretat.»
–Critiquen el control social i les grans corporacions... No pateixen d'una sobredosi d'Orwell?
–«Ara mateix patim d'una sobredosi de ciberpunk! Orwell criticava un sistema totalitari inspirat en la Unió Soviètica, i potser la nostra realitat s'assembla més a Un món feliç
–Al seu web diuen que són un moviment de resistència. No en fan un gra massa?
–«Ens hem inspirat en el que va fer Orson Welles amb la locució radiofònica de La guerra dels mons: va intentar inserir una ficció en la realitat. No volíem arribar a tant, però volíem jugar a això, donant una visió artística. No és que siguem la resistència, sinó que qualsevol persona que reflexioni sobre aquests temes ja està resistint-se a la ideologia dominant, ja és la resistència.»
–Tot això se'ls curarà amb l'edat i acabaran aplicant el que combaten.
–«Sempre ens ho diuen. Es pot mantenir la coherència. Moltes vegades les contradiccions no les tenim tant nosaltres com el sistema en si mateix. Com a mínim som conscients de la realitat on vivim i intentem ser conseqüents amb allò que pensem.»
–Què ens oferirà el futur?
–«Espero que no sigui una distòpia, però hi ha coses que passen al nostre voltant que són preocupants.»
–La seva primera acció al carrer va ser el 2004. Com la valoren, vista amb perspectiva?
–«Molt positivament, perquè va ser molt participativa; va ser un bon punt d'inici i hem après de les errades, cosa que hem anat aplicant en edicions posteriors.»
–Que ara no tinguin els mateixos suports econòmics que aleshores, només és per la crisi o és perquè resulten incòmodes?
–«Podria ser que a molta gent no li agradi i potser fins i tot li molesti la nostra consciència; de fet, si no fos així no seria crítica ni res del que diem que és. Ara bé, en els darrers anys el nostre projecte ha rebut suports institucionals molt importants i esperem que la situació actual sigui fruit de la crisi que ha afectat les institucions d'una manera prou evident.»
–No és una contradicció lluitar contra el sistema demanant-li ajut econòmic?
–«Estem en el sistema, no podem defugir aquesta realitat. Genera contradiccions, però vivim en aquest món. Intentem que les institucions es comprometin amb el teixit associatiu, amb els artistes que s'esforcen a pensar i a portar a terme obres que tinguin un esperit divulgatiu.»
–Vivim a un ritme molt ràpid; l'exemple més clar és el trànsit que hi ha al metro. Com pot incidir l'art al metro sobre els ciutadans?
–«És molt difícil. Calculem que com a màxim un 5% de la gent que passa pel metro es mira les obres que hi pengem i com a màxim un 1% s'hi atura, però tenim a favor que cada dia hi passen milers de persones, moltes diverses vegades, i alguna o altra en un cert moment s'ho mirarà. Des que ha començat l'edició d'enguany, les visites al web s'han multiplicat d'una manera increïble.»
k
La versió extensa de l'entrevista, a www.elpunt.cat

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.