El betacisme

Anomenem betacisme el fet de pronunciar la v com a bilabial en lloc de com a labiodental.

La pronúncia tradicional valenciana distingix el so labiodental representat ortogràficament per la lletra v del so bilabial representat per la lletra b, diferenciació que ja fa temps que es va perdre en la zona corresponent al subdialecte apitxat i en la major part de la zona corresponent al subdialecte nord-septentrional, però que s'ha mantingut fins avui en la resta de l'àrea lingüística valenciana.

Els parlars valencians meridionals —tant el nord-meridional com el sud-meridional—, així com el parlar de la Plana Baixa, no són ni han sigut mai betacistes. Els valencians d'eixes zones han pronunciat sempre la v de manera molt clara com a labiodental, fent tocar el llavi inferior amb les dents de dalt.

La pronúncia tradicional valenciana de la v ha sigut sempre labiodental fricativa sonora, que és la correcta. (Recordem que una consonant s'anomena fricativa quan hi ha una eixida continuada d'aire i s'anomena sonora quant hi ha vibració de les cordes vocals).

Però actualment, per a vergonya nostra, cada volta hi han més valencianoparlants betacistes. L'increment del betacisme es nota, fonamentalment, entre els més jóvens.

Però ¿per quin motiu es produïx el citat fenomen? La causa es troba en la pèrdua del so plosiu de la b. La b valenciana és bilabial oclusiva sonora. (Recordem que els sons oclusius són aquells en els quals es produïx una eixida brusca d'aire, com si fóra una explosió, no una eixida continuada). En una paraula com, per exemple, cabàs els valencians pronunciem la b amb un so plosiu rotund. Si aquesta b passa a pronunciar-se com a bilabial fricativa sonora, per a la qual cosa els dos llavis s'acosten però no arriben a tocar-se, i hi ha una eixida continuada d'aire, aleshores el so de la b i el de la v estan tan prop que es confonen, especialment quan també la v es pronuncia tova, amb un contacte dèbil dels articuladors.

En els parlants que tenen b fricativa, també sol aparéixer una v tova; tots dos processos expliquen l'acostament dels dos fonemes. En el portugués europeu hi ha b tova, però hi ha v amb fricció audible i per això no hi ha betacisme. ¿Per quin motiu es produïx el canvi, de plosiva a fricativa, en la pronunciació de la b? Doncs perquè la b, en castellà, sobretot si és intervocàlica, es pronuncia sempre fricativa, fenomen que va fer que el castellà perdera, ja en el segle XVI, el so labiodental fricatiu sonor. I és la influència del castellà, la imitació de la seua manera de pronunciar, la que ens posa als valencians en el camí de perdre un so tan característic de la nostra llengua.

Crec que puc afirmar sense por d'equivocar-me que, a hores d'ara, la major part dels xiquets i adolescents valencians són betacistes. Som cada vegada més pocs els que pronunciem la v com a labiodental.

La pèrdua del so labiodental fricatiu sonor és una mutilació molt important que està sofrint la nostra llengua. I és molt lamentable que això passe perquè precisament eixe so és una de les característiques que fan que la fonètica valenciana es diferencie clarament de la castellana que és una llengua totalment betacista. A més, el so labiodental és molt fàcil de fer. Qualsevol persona pot pronunciar, si vol, la paraula vi correctament, acostant el llavi inferior a les dents de dalt. No és més difícil que pronunciar [bi], acostant el llavi inferior al superior.

Cal recordar que la pronúncia no betacista és la pròpia de llengües molt pròximes a nosaltres com ara l'anglés, el francés, l'italià o el portugués. El fet de pronunciar en valencià la v com a bilabial és un signe de submissió lingüística al castellà que ens despersonalitza i, a més, ens perjudica a l'hora de parlar altres llegües que no són betacistes.

Permeteu-me que us relate una anècdota molt breu. No fa massa temps, estava jo veient un programa en Canal 9 i vaig oir que la presentadora pronunciava 'bimbéins'. Sincerament, vaig pensar que havia dit una paraula anglesa fins que em vaig adonar que havia volgut dir «vint veïns». La forta pronúncia betacista, unida al fet d'haver fet recaure l'accent prosòdic del mot veïns sobre la e i no sobre la i, va fer que fóra completament incomprensible per a mi allò que deia.

Fa algun temps em varen contar una cosa francament curiosa i divertida. Un alcoià —el parlar d'Alcoi no és ni ha sigut mai betacista— va anar a França per negocis i es va trobar, per casualitat, un amic seu, natural d'un poble de l'Horta de València —zona betacista des d'antic—, que ja feia temps que vivia a França. L'alcoià li va preguntar al seu amic com li anaven les coses des del punt de vista lingüístic, com s'aclaria amb els francesos. L'amic li va dir que s'aclaria molt bé, que havia aprés a parlar francés francament bé i que, generalment, no tenia cap problema per a entendre els francesos ni per a fer-se entendre per ells, però que li passava una cosa molt estranya que no aconseguia comprendre. «Cada volta que vaig a un bar —deia— i demane un got d'aigua em posen un got de vi i me'l cobren ben cobrat». «No ho puc entendre», es planyia. «Doncs jo tampoc ho puc entendre —respongué l'alcoià— un got d'aigua és diu en francés «un verre d'eau», és molt fàcil». «I tu ¿com ho demanes?», li va preguntar a l'amic. «Doncs com ho dius tu —respongué ell—: «un berre d'eau»». Quan es va adonar l'alcoià de la claríssima pronúncia betacista del seu amic va comprendre que els francesos entenien que els demanava «un bordeaux», és a dir, un got de vi de Bordeus. I, és clar, el vi de Bordeus és molt bo, però més aïna car. Com que la e de verre i la o de Bordeaux es pronuncien molt dèbils, els francesos, quan sentien «un berre d'eau», amb una clara b bilabial plosiva, pensaven que els demanava «un bordeaux». I li servien un got de vi de Bordeus i, com és natural, li'l cobraven ben cobrat. Jo, quan m'ho varen contar, vaig pensar: «¡Ben fet! Si a tots els betacistes els tocaren la butxaca ben tocada veuries que prompte s'acabava el betacisme».